Retorn al peix al cove
Ho dic d’entrada per no enganyar ningú: discrepo radicalment de l’estratègia d’ERC de pactar l’abstenció a la investidura de Pedro Sánchez per tal que pugui formar govern. O, més ben dit, d’abstenir-se a canvi del vague compromís de seure a parlar per si s’arriba a un acord i després fer una consulta de fonament i força legal del tot incerta. És impressionant veure com el compliment del més elemental sentit democràtic es pot presentar com una gran victòria negociadora!
Òbviament, no és que estigui en contra de seure i parlar, ni dels pactes. Ni de fer consultes democràtiques, altrament dits referèndums. Per no estar en contra, ni tan sols estic en contra del candidat Pedro Sánchez. El fet que no tingui principis –ni majoria parlamentària còmoda, que hi fa molt–, d’entrada el fa més mal·leable als càlculs i interessos de cada moment. I, tal com ara abraça un Pablo Iglesias de qui fa pocs mesos deia que no l’hauria deixat dormir, ara necessita l’abstenció d’ERC com l’aire que respira. Fins i tot puc coincidir en el fet que per als espanyols és millor un govern PSOE-UP que no un de la dreta de sempre, ara circumstancialment presentada sota tres marques diferents.
Llavors, on és la discrepància? En primer lloc, no m’empasso el simulacre de pacte que s’ha presentat. De fet, els compromisos són zero, més enllà de dir que s'asseuran a parlar. I com que venim d’on venim, de quan ni s’agafava el telèfon al president Torra, de quan s’aixecaven de la taula perquè no hi volien relators o de quan no es complien els 21 punts d’aquell altre solemne acord de Pedralbes del desembre del 2018, ho lamento, però no me’ls crec.
En segon lloc, la desconfiança no és només en Pedro Sánchez. Puc acceptar que a ell ja li estaria bé alguna mena d’acord que mig resolgués la qüestió catalana, o, simplement, que l’adormís per a més endavant. La desconfiança de fons és amb l’Estat, el profund i el visible, amb el règim del 78, amb el sistema judicial, amb la policia i l’exèrcit, amb l’Església espanyola, amb la majoria del sistema mediàtic espanyol i, és clar, amb els poders econòmics que depenen del BOE. No sé com s’ho farà Sánchez per sobreviure en un règim que li és advers, però és obvi que no podrà enfrontar-s’hi amb èxit si fa cap concessió a la mamella d’or que els és Catalunya, econòmicament, electoralment i patriòticament.
Tercerament, no és que no sapiguem amb quina oferta anirà el PSOE al diàleg. És que tampoc no sabem la d’ERC, vist que l’autodeterminació ja s’ha descartat de la taula, que ja no és possible desjudicialitzar el conflicte –ara sí que val la separació de poders– i que la repressió és imparable, com s’ha vist amb la decisió d’una Junta Electoral Central fora de control. El diàleg sempre ha estat una oferta del sobiranisme, però no era per renunciar al dret a l’autodeterminació sinó per encarrilar-lo democràticament. Si el diàleg és per negociar una autonomia com la de l’Estatut del 2006, la d’abans de la sentència del TC, tinc la certesa que ni tornaria a ser acceptable per a Espanya, ni ho seria per a la majoria dels catalans. I, com que ERC no ha posat cap línia vermella, tampoc no sabem què pensa fer si no hi ha acord o si la consulta diu no.
ERC, més enllà del lamentable assetjament que pateix a la xarxa –com tothom–, té el vistiplau entusiasta del catalanisme moderat i, no cal dir-ho, de l’esquerra anacional. La majoria mediàtica està a favor seu, i el seu “neoconvergentisme” serà aplaudit tant pels antics analistes convergents com pels intel·lectuals que tant havien criticat el pragmatisme pujolià. Ja hi ha qui considera que les posicions radicals, per inútils, són conformistes. Pur pujolisme després de Pujol. Però passa que en política –com deia Tony Blair– val el que funciona. I saber si qui enganya o qui portarà més frustració són els qui creuen en la utilitat del pacte d’ERC pel sobiranisme o els qui pensem que l’encallarà, només ho dirà el temps. Per fortuna, no caldrà ni esperar els propers quatre anys.