El risc de la divisió i la polarització
Les crides a la “unitat” per plantar cara al covid-19, a “fer-ho tots junts”, probablement han estat les apel·lacions a què més ha recorregut la necessitat de conscienciar i alhora disciplinar la ciutadania. I hi han participat des dels més alts representants polítics, passant pels mitjans de comunicació i els columnistes compromesos amb aquesta lluita, fins a l’últim piulador anònim que s’indigna a Twitter per les mostres de divisió política i d’indisciplina al carrer. Ja se sap que les grans crisis, arreu del món, solen desvetllar sentiments grupals solidaris, tenyits de caràcter patriòtic.
Tanmateix, com sol advertir el refrany, “si se’n parla molt, la cosa va escassa”. I no és estrany que, paral·lelament a les crides a la unitat, hi hagi una gran preocupació per com afectarà aquest daltabaix a la cohesió social i si no deixarà una societat políticament encara més polaritzada. Sabem que certes invocacions a la unitat han pretès beneficiar-se de la pandèmia per resoldre altres conflictes que no hi tenien res a veure. Però l’actual patacada sanitària, social i econòmica pot afegir més tensions socials a les que encara arrossegàvem del període 2008-2013, i ningú no sap quin serà l’impacte en la credibilitat dels governs i en les futures decisions de vot.
Les crides a la unitat també serveixen per exorcitzar l’evidència d’un creixement de les desigualtats econòmiques i socials, posant la bena abans de la ferida. A diferència de l’anterior recessió, aquesta crisi és més “democràtica”, en el sentit que quedarà més repartida. Però no és gaire difícil saber qui en sortirà més escaldat. En canvi, les conseqüències polítiques del covid-19 són tota una incògnita. Fins i tot en la hipòtesi d’una polarització ideològica o territorial més gran, sovint les confrontacions solen unir els adversaris en el mateix combat. L’exemple més clar és el de la rivalitat esportiva –posem el Barça i el Madrid–, que fa contrincants inseparables. I ara mateix veiem com les actuals discrepàncies entre el govern de la Generalitat i el d’Espanya per la gestió sanitària han acabat per espanyolitzar com mai els marcs de referència de tots els programes informatius.
Aquesta paradoxa d’una polarització que vincula també s’ha traslladat als conflictes entre partits, més crispats com més comparteixen –i competeixen per– el mateix espai electoral. Sorprèn que encara pugui escandalitzar la tensió entre ERC i JxCat, a menys que s’utilitzi farisaicament per afavorir uns tercers. En canvi, sí que seria convenient considerar si el conflicte polític està fent créixer allò que Ezra Klein anomena partidisme negatiu, en què l’adhesió arriba no pas pel vincle a la ideologia dels propis sinó per la irritació que provoca l’adversari.
És clar que si ens refiem de la xarxa, podem cometre grans errors de pronòstic. Aquestes setmanes de confinament la xarxa bull, i tots els seus vicis s’han multiplicat. Tot el moviment que s'han estalviat les cames ha anat a parar als dits. I de la mateixa manera que les vendes de rom, whisky i ratafia han crescut prop d’un 80%, hi tingui una relació directa o no, a la taverna de la xarxa s’han multiplicat els insults polítics i la crispació. De manera que si la xarxa hagués de servir de termòmetre, hauríem d’acceptar que el tribalisme polític està guanyant terreny. Un tribalisme caracteritzat, entre altres coses, per una identificació més gran amb el líder –en qui el votant diposita la seva confiança i percep una més gran diferenciació amb la resta de líders– que no pas amb la ideologia dels partits, que a més de ser canviants, és fàcil pensar que, al capdavall, tots són iguals.
Som davant de tensions i moviments contradictoris, doncs, la direcció resultant dels quals de cara als propers temps és poc previsible. L’únic que sembla clar a casa nostra és que mentre el debat sobre la cohesió, la fragmentació i la desvinculació social afegirà noves variables a la discussió, la polarització política i la confrontació territorial s’accentuaran però sobre les bases anteriors. És a dir, l’obsessiu nacionalisme d’estat, l’eficiència dels governs de proximitat i l’exercici del dret d’autodeterminació, que ara es veurà més justificat que mai.
