Seure i parlar... de què?

Arribats a l’actual punt de confrontació estic convençut que l’Estat no guanyarà mai a base de propaganda, repressió i brutalitat policial. Mai. Però tampoc no ho farà l’independentisme només mostrant la seva força al carrer a base de mobilitzacions continuades i d’una resistència radicalitzada i heroica. El més probable és que l’escalada del conflicte porti a un enquistament de les hostilitats, amb períodes d’encrespament i períodes de calma, condicionats per lògiques polítiques externes com ara els períodes electorals. No sé si encara es pot comptar amb una intervenció internacional discreta que pressioni l’estat espanyol. I és cert que no es pot excloure l’aparició d’algun fet inesperat i disruptiu, com he sostingut tantes vegades. Però tot és molt incert a la vista de la creixent duresa de les hostilitats.

El conflicte només té un final possible: l’exercici del dret a l’autodeterminació dels catalans. Aquí no hi ha mitges tintes. És l’única sortida radicalment democràtica. Ho ha sigut des del primer dia, i ho serà fins al darrer. I com més aviat es produeixi, més malestar ens estalviarem. Això ho poden entendre fins i tots els que no tenen pressa. Per això, la discussió sobre si cal esperar que l’independentisme tingui prou majoria social per imposar-se és tocar el flabiol mentre l’Estat no es comprometi a acceptar un referèndum. D’una banda, perquè si l’argument és que l’independentisme –suposadament– no arriba al 50 per cent, el cert és que l’unionisme encara té menys suport, i bé que se segueix imposant. I de l’altra, perquè és una evidència que Espanya –de moment– no considera que els catalans puguin decidir sobre la relació amb l’Estat, ni amb el 50 ni amb el 80 per cent d’independentistes.

Certament, la solució final passarà per seure, parlar i pactar. Però això significa reconèixer-se recíprocament com a interlocutors. I ara n’estem tan lluny que no hem arribat ni al “despengem el telèfon i quedem”, per no dir que allà encara guanyen els que són partidaris del “tanquem-los a la presó, i que callin per sempre”. També és d’una ingenuïtat malintencionada dir que es tracta de seure a negociar acceptant que cada part haurà de renunciar a alguna cosa. És ingenu perquè els drets fonamentals són irrenunciables. I és malintencionat perquè no hi ha dues posicions confrontades en igualtat de qualitat democràtica. Aquí es debat entre una petició democràtica i una resposta autoritària.

Així doncs, l’única conversa possible és a partir de l’exercici del dret a l’autodeterminació. No és la independència allò que cal imposar, sinó l’exercici d’aquest dret. I un cop reconegut, de què s’hauria de parlar? Com a mínim hi ha cinc qüestions a tractar. U, les condicions de joc net en què s’ha d’exercir aquest dret. Dos, pactar les condicions tant d’una possible secessió com de romandre a l’Estat, per tal de minimitzar els efectes negatius en qualsevol dels casos. Tres, garantir els drets de la minoria perdedora, tant si és la dels unionistes en una Catalunya independent com la dels independentistes en una Catalunya espanyola. Quatre, dibuixar les futures relacions entre Catalunya i Espanya en qualsevol dels casos: models possibles de nova relació política i fiscal, de cooperació, d’horitzons federals o confederals… Cinc, deixar apuntats els camins, fos quin fos el resultat, d’una reconciliació interna per cicatritzar les possibles ferides infligides durant el conflicte.

L’experiència ens mostra que davant d’un Estat que actua unilateralment –sense voluntat de diàleg, sense projecte alternatiu per a Catalunya, exclusivament amb respostes repressives i que disposa de la capacitat d’exercir una gran violència–, l’independentisme ha d’arribar com sigui a l’exercici radicalment democràtic del dret a l’autodeterminació. Pactat o sense pactar. Per sota d’això, no hi ha res a parlar.