Superioritat moral d'estat
Els cossos, la hisenda i les presons dels catalans coneixen molt bé allò que se'n sol dir "l'exercici de la violència legítima" de l'Estat. Policia, fiscalitat i tribunals espanyols són les eines històricament emprades per mantenir els catalans a ratlla. Hi ha altres instruments que serveixen per al mateix. Potser el més conegut, gràcies als estudis de Ramon Tremosa i de Germà Bel, és la xarxa radial de comunicacions i la gestió de carreteres, trens, ports i aeroports. Quants diners malbaratats al servei d'un projecte territorial centralitzador que s'ha imposat violentant les necessitats reals de l'economia espanyola!
I llavors hi ha els mecanismes propis de l'exercici de la violència simbòlica, que és aquella que fa que interioritzem de manera no conscient els marcs mentals de la subordinació a Espanya. Parlo dels mitjans de comunicació i el mercat publicitari, de l'star system patriòtic cultural i esportiu i, entre els més potents fins fa poc, de la monarquia espanyola. Ara assistim a l'escàndol d'un sistema polític i periodístic que va tolerar i tapar una monarquia corrupta just a canvi del seu servei com a símbol suprem d'unitat nacional. El "Todo por la Patria" de sempre.
Però amb el covid-19 hem vist que l'Estat també prenia el control simbòlic d'una pandèmia per posar-la al servei de la unitat nacional, tot i que a Josep Borrell encara li ha semblat poc. Tothom recorda les primeres setmanes de l'estat d'alarma en què el virus no coneixia territoris ni fronteres... que no fossin les de l'Estat. Tothom recorda el llenguatge bèl·lic i la instrumentalització simbòlica de l'exèrcit i els cossos de seguretat. Tothom recorda les campanyes de publicitat "Este virus lo paramos unidos" –quan les mesures eren de distanciament–, el "En sortim més forts" –amb un panorama de desolació econòmica i més 28.000 morts al darrere– i la darrera per a turistes, "Spain for sure", la versió remasteritzada seixanta anys després de la de Fraga, "Spain is diferent".
Tanmateix, aquesta crisi sanitària també ha posat en evidència que a l'estat espanyol se li reconeix una superioritat moral intrínseca. Vegem-ho. En el seu darrer discurs, el president Pedro Sánchez s'ha vantat d'haver salvat 450.000 vides amb l'estat d'alarma. Ningú no li ha retret que s'hagi penjat aquesta medalla, tot i que la tardança a reaccionar i prendre mesures de protecció, els errors i la centralització inicial de compres, el fet de no tancar ràpidament fronteres, estacions de tren, ports i aeroports, o la mateixa Comunitat de Madrid, amb tota certesa, van provocar més morts de les inevitables. En canvi, al seu costat, l'afirmació sobre si amb la independència probablement s'haurien evitat morts –és a dir, prenent les pròpies decisions que sempre han anat entre quinze dies i una setmana avançades a les del govern espanyol–, ha rebut bufetades de tot arreu. Preguntar als polítics independentistes si també creien que amb la independència s'haurien evitat morts ha estat la prova del cotó fluix de si patien els símptomes d'una "indecent" superioritat de moral. I, esclar, negar-ho fins a tres vegades, com sant Pere a Jesús, ha estat la manera covarda de dir que de cap manera no es volia instrumentalitzar la pandèmia a favor d'una legítima aspiració política per al benestar dels catalans.
La lliçó és clara. Amb l'estat espanyol al darrere es pot utilitzar una pandèmia per reforçar el nacionalisme banal o implícit que li és propi sense que et titllin fer política patriòtica, cosa que no pots fer si ets un independentista en una comunitat autònoma. I, a més, et permet exhibir superioritat moral sense provocar cap mullader. Ni pel patriòtic "Este virus lo paramos unidos" ni pel cínic "Hem salvat 450.000 vides". Ni pel dubtós "En sortim més forts" ni per l'inapropiat "Spain for sure". Vet aquí la miserable però incontestada superioritat moral d'estat. La d'un model d'estat del qual alguns volem fugir.