Treure profit de l’embolic
La proximitat de les eleccions intensifica l’activitat política interna de cada partit, accentua les gesticulacions de campanya cap enfora i multiplica els discursos interpretatius als mitjans segons les seves preferències. Tot plegat fa difícil que els ciutadans discernim entre els esdeveniments provats i les representacions simulades o les trifulgues dissimulades. En el combat polític s’hi fa regnar la confusió per allò de “si hi ha maror, peix en abundor”.
Demanar aigües transparents en períodes electorals, doncs, és somiar truites. En canvi, sí que és possible conèixer les circumstàncies que les enterboleixen. N’esmentaré unes quantes. La primera és la del fals supòsit que tothom està interessat en la política i, encara és més suposar, que tothom l’entén segons els codis experts. El llenguatge polític és altament esotèric i la seva comprensió depèn no tant del contingut explícit com de mecanismes d’adhesió o rebuig que responen a principis de percepció i apropiació que ni tan sols solen ser polítics, com ja advertia Pierre Bourdieu a La distinction (1984). Quantes persones i de quins perfils entenen què es cou realment en un debat parlamentari? En poso un exemple viscut. Un dia, fa temps, en un bar que, cosa rara, tenia el televisor posat en un canal que emetia un debat de política general. De cop i volta, un client jove s’hi va dirigir extremadament irritat i va increpar-los perquè a ell li agradava la cacera i pensava que tota aquella gent la volien prohibir. Sí: la cacera com a criteri únic i últim. (Ja saben a qui votarà a les properes eleccions, oi?)
També contribueix a la confusió el fet que la majoria d’enquestes i les anàlisis que se’n deriven parteixen de preguntes que responen no pas a la lògica de l’interrogat, sinó a la de qui fa la pregunta. No només es confon opinió amb acció, sinó que les respostes s’encarrilen segons allò que és “políticament pensable” des d’una lògica institucional. Només cal imaginar com serien de diferents les preguntes si canviés el sistema electoral amb propostes com les que fan els professors de matemàtiques Xavier Mora i Rosa Camps de la UAB al seu blog Ars Electionis. Ara ens fan triar una única sigla. Però, i si votéssim noms combinats de diversos partits en una llista oberta? I si poguessin votar la nostra primera opció i la segona? I què passaria si a la pregunta sobre un referèndum d’independència s’hi afegís la garantia que seria vinculant, sense represàlies i que la separació es faria de manera amical?
En tercer lloc, avui dia la percepció del debat polític està marcat –i distorsionat– per les xarxes socials. L’anàlisi de les “converses”, de les “densitats relacionals”, de les “interaccions entre comunitats” i altres nous patrons d’observació ens mostren dinàmiques d’adhesió, rebuig, fragmentació i cohesió polítiques molt més complexes i volubles que les tradicionals. Jordi Morales, a Cohesió social, anàlisi de xarxes i Twitter, un annex de l’Informe sobre la cohesió social a la Catalunya del segle XXI, en fa una aproximació molt interessant a partir de l’anàlisi comparat del comportament a les xarxes en els atemptats del 17 d’agost i a les eleccions del 21 de desembre. On es representa millor la política avui dia: al Parlament o a Twitter?
Finalment cal advertir de la temptació informativa de parar l’atenció més –o només– en el conflicte que en l’acord. Cada vegada s’informa més de política com si fóssim a la secció del fet divers. És a dir, se sobreinterpreta i es dramatitza l’enfrontament polític en uns termes que sovint converteixen el marro en categoria d’anàlisi transcendental. És una via que convida a la desconfiança, que polaritza la percepció de la realitat i les formes d’adhesió partidista i que fomenta l’antipolítica. I no crec que res de tot això convingui a una cultura democràtica tan feble com la nostra.
