Victòries del nacionalisme espanyol
No cal tenir grans dots d’observació per adonar-se que el govern espanyol, amb tots els aparells de l’Estat responent com un sol home, ha decidit aprofitar la pandèmia del covid-19 per matar dos pardals d’un tret. D’una banda, controlar l’expansió del virus. I, de l’altra, intentar liquidar el seu “conflicte territorial”, injectant al sistema una sobredosi de nacionalisme espanyol com si fos el desinfectant que volia Borrell. La punteria en relació al primer pardal, el virus, no és tema d’aquest article. Aquí veurem com s’ha utilitzat una circumstància dramàtica per aconseguir l’altre objectiu espuri.
La recuperació de competències i la campanya amb què es va iniciar la intervenció del govern de Pedro Sánchez –“este virus lo paramos unidos”– fou diàfana en el seu objectiu. Sintetitzava a la perfecció el reforçament d’un nosaltres patriòtic únic, acompanyat d’un discurs d’emergència bèl·lica simbolitzat per la presència –matussera– d’uniformats en les rodes de premsa. I ha quedat perfectament recollit en la darrera consigna presidencial: “La máxima será una: entramos juntos y vamos a salir juntos como país". Tant és que s’hi entrés a deshora i que per això se’n surti amb un munt de morts evitables: la qüestió és haver-ho fet junts. I sempre quedarà el consol proclamat amb emoció per la ministra de Defensa en la clausura del dipòsit de cadàvers a Madrid: “No han marxat sols: l'exèrcit era amb ells”.
La maniobra retòrica del govern espanyol és de manual: negant que el virus conegui territoris no tan sols es justifica l’acció centralitzadora que ha fet emergir una autoritat sanitària que feia decennis que pertanyia a les comunitats autònomes, sinó que sobretot s’aferma el gran sobreentès: l’únic territori legítim és el de l’Estat. I és que el més gran poder dels estats, fins i tot més que el monopoli de l’exercici de la violència física, és el de la imposició d’una violència simbòlica que fa natural un statu quo, ara una frontera, que s’assumeix de manera imperceptible i així esdevé indiscutible.
Resulta, però, que a tot el món la dimensió territorial de l’acció política contra el virus sí que ha estat posada sobre la taula. A Alemanya i a França per think tanks o diaris prestigiosos. Als Estats Units, per l'enfrontament de Trump amb el governador de Nova York o el de Califòrnia, que va arribar a suggerir la independència d’aquest estat. A Itàlia, per la resposta eficaç al Vèneto i catastròfica a la Llombardia. A Escòcia, per columnistes prestigiosos com Kevin McKenna al Herald amb articles com el titulat “L’endemà del coronavirus fa la independència més vital que mai”. I, és clar, a Espanya, penjant-se la medalla de prendre les mesures més estrictes del món.
En canvi, a Catalunya, l’estratègia de Sánchez ha convertit aquest debat en anatema. Quan la portaveu del govern català, Meritxell Budó, ha dit que en una Catalunya independent probablement hi hauria hagut menys morts, s’ha armat l’escàndol. Entre altres reaccions, el cas més extrem –però previsible, per tapar l’actuació del seu govern a Espanya–, hi ha la d’Ada Colau qualificant-ho de “misèria moral inacceptable”. O la de Jaume Asens, acusant Budó d’amagar el seu egoisme “tancat darrere d’una frontera”. També per a ells ja només hi ha un frontera legítima: la d’Espanya.
Amb tot, el que resulta més inquietant és la reacció de representants d’ERC com el diputat Gabriel Rufián, que ha titllat de "nefastes" les paraules de Budó, o del president del Parlament, Roger Torrent, que ha afirmat que “l’últim que demana aquesta crisi són plantejaments nacionalistes”. I és alarmant perquè totes dues reaccions són senyal de la victòria de l’estratègia de Pedro Sánchez. Rufián i Torrent han comprat la naturalització d’un únic territori legítim, l’estatal, i de facto l’existència d’un únic espai nacional. També podria ser que només ho diguessin per marcar diferències amb el seu soci de govern. Però, en tot cas, mentre el PSOE i Podem-Comuns haurien apuntat bé al pardal unificador, els d’ERC s’haurien disparat un tret al peu.