Salvador Espriu segons la seva fitxa
Una fitxa especial per ser qui era, la de Salvador Espriu
“Salvador Espriu Castells [sic]. Nació el 13 de julio de 1913 en Santa Coloma de Farners (Gerona). Es presidente de la Asociación Internacional en Defensa de las Lenguas Amenazadas y Premio de Honor de las Letras Catalanas ”. Així començava la fitxa policíaca de Salvador Espriu, que constava als lligalls del Grupo II de Actividades Anticatalanistas de la Brigada Social.
Savador Espriu és -ja en un etern present històric-un dels escriptors més universals de la literatura catalana. Defineix perfectament què va ser la dictadura franquista que el tinguessin fitxat com a delinqüent, que per començar s’equivoquessin en el segon cognom, Castells per Castelló, i que la primera activitat punible que li engaltessin fos presidir una entitat per defensar les llengües en perill i que fos Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
La fitxa d’Espriu era el primer document d’un tou de paperassa en dues grans carpetes, on constaven també els atestats que li havien incoat, les declaracions, multes, citacions a comissaria, etc. Va ser la primera documentació que vaig consultar de la policia franquista i de fet la primera consultada: érem al 1985 i no hi havia precedents. Gràcies a un permís del governador Ferran Cardenal, que el seu cap de premsa Josep-Anton Rosell es va encarregar amb diligència i afecte de fer possible, se’m van obrir les portes i finestres d’un material cabdal per a la història. Vaig anotar, vaig fotocopiar i potser vaig fer alguna altra cosa. Aquell material és ben present en aquesta sèrie de l’ Ara Diumenge.
La fitxa d’Espriu era especial per ser de qui era i perquè la meva consulta va agafar els policies en calçotets. Em van citar a la Via Laietana, i en un d’aquells despatxos sinistres, dos sinistres agents em van fer asseure en format interrogatori, però en la impotència de no poder-me estossinar i de veure que allò que se’ls anava menjant era la meva arrogància protegida pel governador. Em van preguntar què volia exactament i vaig respondre amb un contundent parell de síl·labes: “ Todo ”. Ho anaven llegint empassant-se la mala bava amb el fum d’una cigarreta darrere l’altra. Després d’allò, en Rosell va donar ordres que em deixessin els arxius per a mi sol. Hi vaig treballar un any.
Segona entrada de la fitxa: “ En marzo de 1960 dio conferencias a estudiantes de Barcelona en las que habló descaradamente contra el Régimen. Es autor del libro ‘La pell de brau’, el cual está agotado. [...] Había pertenecido al Bloc d’Estudiants Catalanistes ”. La pell de brau els obsessionava. En català no en devien entendre ni un borrall, entre la llengua culta i les metàfores, però hi havia pàgines arrencades de la traducció castellana de José Agustín Goytisolo, editada a París, plenes de gargots en vermell i blau, indubtablement fetes amb uns llapis bicolor molt de l’època. També van incoar atestat d’un recitat dels alumnes de l’Escola de Teatre Adrià Gual a la Cúpula del cinema Coliseum, remarcant com a plus dolós que l’acte era en català. Datat el 16 de març de 1963, només un any després, tornen a la càrrega: “ Goza de gran prestigio entre elementos catalanistas. Siempre se ha manifestado como catalanista progresista, atacando al Régimen. Goza de especial prestigio por su libro ‘La pell de brau’ (La piel de toro), en que se vierten conceptos injuriosos contra el Régimen ”. Efectivament: és un cant al diàleg entre Catalunya i Espanya.
La fòbia al català hi era persistent, malaltissa, irada. En la nota d’una conferència del crític Josep Maria Castellet sobre Espriu, 20 de maig de 1965, l’únic fet punitiu que hi consignen és demolidor: “ Hablan en catalán ”. En una entrada del dia 11 de març de 1966, arran de la citació a declarar per la Caputxinada, conclouen simplement: “ Persona de ideas marcadamente catalanistas ”. En la mateixa línia de criminalització del català-catalanisme, perla: “ 25 de marzo de 1969. Organizador y coordinador del homenaje a la obra de Pompeyo Fabra en el teatro Zorrilla de Badalona ”. I un any després, “ asiste al Primer Festival de Poesía Catalana ”, l’acte del Price que s’inscriuria amb lletres grosses a la història de la lluita per la llengua i la cultura.
La presidència de la “Universidad Catalana de Verano de Prada de Conflent (Francia) ” li costa una multa de 100.000 pessetes, que en ser tan elevada depassa la jurisdicció governativa i l’hi imposa el consell de ministres, presidit pel mateix Franco, 11 de març de 1970. Per maquillar la plantofada, van posar la primera pedra de la Casa de Cataluña a Madrid al bell mig de la Plaza de España. L’anotació que segueix és directament grotesca: “ Se pide el Premio Nobel desde sectores catalanistas. En 1968 no lo aceptó ”.
El 1975, amb Franco morint-se i el franquisme preparant-ne la resurrecció, Espriu sol·licita el passaport que li havien retirat per la Caputxinada. A partir d’una ordre d’obrir-li la correspondència, de 4 d’agost de 1964 en endavant, i d’interrogatoris a veïns, estableixen que, malgrat el seu catalanisme, “ observa buena conducta moral, pública y privada ”. Li donen el passaport i aquí es clou la seva fitxa policíaca. Abans d’exhumar la fitxa, Espriu em va explicar que corregia gramaticalment totes les declaracions que li havien fet signar, perquè anaven plenes de gerundis i desagradables al·literacions d’adverbis acabats en mente. Com que algun dia sortirien a la llum, havien d’estar a l’altura de la seva obra.