Salvar el planeta per salvar-nos a nosaltres mateixos
Els documentals de Sir David Attenborough tenen algunes de les virtuts de les millors pel·lícules. Una estructura narrativa que bascula entre la llum i l’ombra en la qual se succeeixen escenes idíl·liques amb terrabastalls de mort, sang i paràsits, a més d’una intensitat dramàtica farcida de giragonses de guió. Un dramatisme i uns girs que, en definitiva, són indispensables per mantenir el delicat equilibri que ha assolit a la Terra aquesta meravella alambinada i multiforme que anomenem vida. A la sèrie Planet Earth 2, Attenborouhg va narrar una seqüència de ressons hitchcockians en què una iguana s’escapolia d’una caterva de serps famolenques. A Blue Planet 2, capturava l’essència d’un món que, tot i ser real, sembla tret d’una fantasia que ja voldria haver imaginat Tolkien.
A més, la veu vellutada d’aquest sir nonagenari coneix el joc de l’expectativa com cap altre locutor. Una veu que, a base de modulacions i d’un discurs que amb els anys ha evolucionat des de la transmissió d’informació cap a la narració d’històries, clava l’espectador al sofà a l’expectativa del que vindrà. Les narracions d’Attenborough també aconsegueixen el mateix que les pel·lícules d’aventures que miràvem de petits: si havent-ne vist una de pirates ens posàvem immediatament a grimpar amb una espasa de cartró i un pedaç a l’ull, ara, de grans, després d’aquests documentals volem travessar la jungla de Nova Guinea per presenciar la dansa nupcial de l’ocell del paradís o submergir-nos en una llacuna coral·lina per observar la inusitada capacitat d’un peix per utilitzar objectes.
Una crida a l’acció per salvar-nos
L’últim documental d’Attenborough, que es titula David Attenborough: A life on our planet i que s’acaba d’estrenar a Netflix, convida a l’acció amb la mateixa intensitat però amb un enfocament diferent: salvar-nos. A partir d’una trajectòria de setanta anys de documentar la vida salvatge, el presentador britànic s’erigeix en un testimoni privilegiat de la transformació a què hem sotmès el planeta. Avui, el 96% de la massa animal viva correspon a éssers humans i a animals destinats al consum humà. El 4% restant és la vida salvatge que queda.
S’ha de protegir aquest 4%? Hi ha molts motius per fer-ho, sens dubte, però el principal és egoista: sense ell, els humans estem condemnats. La disponibilitat d’aigua potable i les condicions que fan viables les àrees de conreu d’aliments, per exemple, estan estretament lligades a la qualitat dels ecosistemes salvatges.
¿Som a temps, doncs, de protegir el poc que hem deixat? Attenborough diu que sí. Això mateix constata un estudi publicat recentment a la revista Nature amb participació de científics de la Universitat Autònoma de Barcelona. Segons aquest treball, restaurar el 30% dels ecosistemes del món en certes àrees clau previndria el 70% de les extincions d’espècies projectades i capturaria la meitat del diòxid de carboni emès a l’atmosfera des de la Revolució Industrial. El repte és tan majúscul com obligatori. La pregunta clau és, només, si estarem a l’alçada de salvar-nos a nosaltres mateixos.
