Salvar les institucions
París cau el 14 de juny de 1940. El Senat i la Cambra legislativa de França es reuneixen a Bordeus el 16 de juny i decideixen acceptar la renúncia del president del consell de ministres, Paul Reynaud. El mateix 16 de juny s’encarrega a Pierre Laval, líder de la dreta, la formació d’un nou govern. El 17 de juny es nomena president del consell de ministres el mariscal Pétain, heroi de la Primera Guerra Mundial. Se li atorguen plens poders per negociar l’armistici amb el III Reich. 80 senadors s’hi oposen, però són derrotats a la votació parlamentària.
El mateix 17 de juny el general De Gaulle es revolta contra el nou estat i marxa a Londres, des d’on comença la defensa de la que es descriu a si mateixa com la França Lliure.
El 10 de juliol es canvia la Constitució de 1875 i el nom de l’estat, que perd el nom de República per convertir-se en Estat. El 3 d’octubre de 1940 es publiquen les tres primeres lleis antisemites... La deriva cap al nazisme del nou estat francès és imparable.
Molts parlamentaris francesos pensaven que la derrota, i l’afebliment de França que la va produir, es devien al liberalisme, al debat democràtic i al règim de llibertats, incloses les de premsa i opinió. Als seus ulls això reforçava, i en cert sentit justificava, la transformació d’una república laica i democràtica en un estat autoritari. La imatge d’un III Reich triomfant a la guerra semblava demostrar per a ells la validesa de l’argument.
És una situació dramàtica, però amb decisions clares i senzilles revoltar-se contra el legitimista govern de França està justificat quan traeix el principis del republicanisme i la Constitució, i viola de manera flagrant la democràcia. És De Gaulle qui denuncia l’estat i el declara il·legítim per haver volgut pactar la pau per separat amb el IIIReich. El temps li va donar la raó. L’estat va seguir una deriva autoritària del tot inacceptable des de la mínima decència democràtica.
La situació actual a Espanya amb el problema de Catalunya és del tot diferent. Es podrà discutir si les sentències als presos polítics, quan es facin públiques, estaran justificades i basades en l’aplicació rigorosa de la llei. Es pot jutjar objectivament excessiva la presó incondicional... Però cap d’aquests excessos justifica la desqualificació absoluta de l’Estat com va passar a França amb el règim de Vichy, quan es va canviar la Constitució, es va alterar substancialment la pràctica política i es va posar fi a la democràcia.
Si això és així, provocar que l’estat espanyol, fent una interpretació rigorosa i excessiva de les lleis i un ús extensiu del seu poder, suspengui les institucions catalanes, Generalitat i Parlament, és imprudent i en part irresponsable -malgrat que posteriorment aquesta suspensió pugui ser declarada jurídicament il·legal per tribunals superiors d’àmbit europeu-. Causarà un greuge profund a la nostra convivència social i política precisament per la pèrdua d’aquestes institucions. Per què aquesta afirmació? Perquè el temps que transcorrerà entre la pèrdua de les institucions i l’eventual correcció del fet, quan sigui denunciat i sentenciat a instàncies judicials europees, serà inevitablement llarg.
La diferència entre els dos casos és absoluta. L’abús de poder a Vichy era flagrant i substancial, a Espanya jurídicament debatible i no substancial, malgrat la gravetat del fets. A Vichy la guerra feia immediat l’efecte de la denúncia (en aquest cas, de la revolta de De Gaulle), mentre que a Espanya el marc jurídic el retarda inevitablement.
La conclusió sembla evident. Hem de preservar les nostres institucions perquè l’efecte de perdre-les és greu, i més si és per a un període llarg en el qual es poden reduir o erosionar competències autonòmiques importants com l’ensenyament, els mitjans de comunicació, la policia autonòmica, etc., especialment si es torna a aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola.
Cal saber que el conflicte amb l’Estat serà llarg. Perquè la situació canviï i es reconeguin internacionalment les raons de Catalunya hi ha d’haver fets que demostrin que una majoria de la població catalana -majoria en vots, mantinguda en el temps en eleccions locals, municipals i generals successives- discrepa amb l’Estat.
En aquest temps intermedi la política s’ha d’exercir donant o retirant el suport al govern central, governant des de l’administració municipal i autonòmica, i deixant constància de la discrepància política, però no violant la llei que doni a l’Estat una justificació, des de l’autoritat d’un poder judicial que es considera garant de la unitat de l’Estat, per empresonar persones, inhabilitar polítics o intervenir institucions.
La resposta ha de ser la resistència des de la discrepància, però no la desobediència. El conflicte serà, a més de llarg, difícil -“Ningú ha dit que serà fàcil”, han dits alguns polítics-, amb desgast profund per a les parts. És necessari conèixer quines són les condicions i pautes dels conflictes que es tenen i actuar en conseqüència. Les falses il·lusions i els miratges que només porten a la melancolia i la frustració són amb tota probabilitat políticament inútils, encara que puguin ser d’ajuda per a l’autojustificació.
