Salvar un monument i que (no) es noti

CNOSSOS, A CRETA

Els perills d’una restauració invasiva

L’excavació del Palau de Cnossos, a l’illa grega de Creta, que va fer Arthur Evans al començament del segle passat va ser un gran esdeveniment, perquè va suposar el descobriment de la civilització minoica (que es remunta entre el 3000 i el 1200 aC). Però l’operació va tenir un costat fosc. L’arqueòloga María Teresa Magadán Olives i la historiadora de l’art Irene Rodríguez Manero han estudiat com Evans va prendre dues decisions perjudicials per al conjunt. D’una banda, va fer servir materials per a la restauració (ferro, ciment i formigó) que no van aguantar el pas del temps i van posar l’edificació “en perill”. De l’altra, va restituir la imatge del palau segons els criteris del moment i no els de la “realitat arqueològica”. “Evans tenia 48 anys quan va començar a excavar a Cnossos i 78 quan es va retirar. Cnossos era propietat seva, o el finançament provenia pràcticament tot de la seva fortuna personal”, expliquen les autores. “Cal tenir en compte, i això la reconstrucció d’Evans ho amaga, que Cnossos no és un palau, sinó un nucli urbà”. Una de les zones on més van intervenir Evans i el seu equip va ser la Sala del Tron, que van “remodelar totalment”, com diuen Magadán i Rodríguez, i el bastió nord, que s’ha convertit en una de les imatges més icòniques del conjunt tot i tenir una base arqueològica “molt dubtosa”.

CAMPANAR DE SANT MARC

Clàssic per fora, modern per dins

L’opció de “com era, on era” es va imposar en el debat sobre la reconstrucció del campanar de la basílica de Sant Marc de Venècia. El campanar va caure el 1902 i les obres del nou van acabar el 1912. Pesa dues mil tones menys, perquè es van fer servir materials contemporanis per raons econòmiques i de temps, com el ciment armat per als fonaments, l’estructura i el cim, que després van ser revestits amb materials tradicionals. A l’interior hi ha inscripcions que assenyalen la intervenció. En els punts dels quals no es tenien documents es va deixar esbossada.

LA GRAN MURALLA XINESA

Una obra construïda al llarg de 2.000 anys

La Gran Muralla no és un conjunt cronològicament unitari: la majoria d’estructures visibles daten del segle XIV fins al començament del segle XVI, mentre que la construcció va començar al segle III aC. Per tant, les ampliacions i reconstruccions s’han anat superposant al que era més antic. “Els elements existents de la Gran Muralla mantenen la localització, el material, la forma, la tecnologia i l’estructura originals”, afirma la declaració com a Patrimoni de la Humanitat, que també alerta de l’amenaça que suposa la pressió turística.

CENTRE HISTÒRIC DE VARSÒVIA

Copiar el passat per guarir les ferides de la guerra

L’actual centre de Varsòvia és un altre gran fals històric: el 85% va ser destruït dràsticament per les tropes hitlerianes durant la Segona Guerra Mundial l’agost del 1944, i va ser reconstruït a imatge i semblança de com era als segles XIV i XVIII, fent servir materials originals sempre que va ser possible, en dues etapes: primer entre els anys 1945 i 1951 i més endavant des dels anys 60 fins a l’obertura al públic del Castell Reial el 1984. Tot i això, la Unesco el va declarar Patrimoni de la Humanitat com a reconeixement a “la cura i l’atenció preses per assegurar la supervivència d’un dels testimonis més importants de la cultura polonesa”. “La ciutat va ser reconstruïda com un símbol d’una autoritat electiva i de tolerància”, va dir també la UNESCO. La reconstrucció va incloure el global del pla urbanístic, blocs d’habitatges, el Castell Reial i edificis religiosos, tot i que deliberadament no es van tornar a aixecar alguns edificis per donar més rellevància a les muralles i les vistes de la ciutat des del riu Vístula, que s’ha convertit en una icona de la ciutat. La Unesco també va tenir en compte els usos del nou centre històric: “Mantenir la dimensió funcional del barri antic com un barri residencial i un lloc per a importants esdeveniments històrics, socials i espirituals és un aspecte significatiu de la seva integritat”.

CARCASSONA

Una altra gran fita de la inventiva de Viollet-le-Duc

La restauració de Notre-Dame no està reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat però sí que ho està una altra de les grans fites d’Eugène Viollet-le-Duc, la ciutat fortificada de Carcassona. Com explica el catedràtic de la Universitat d’Alcalá de Henares Javier Rivera Blanco al llibre De varia restauratione (editorial Abada), per a Viollet-le-Duc la restauració d’un edifici obligava a cenyir-se a l’estil des “d’una interpretació científica”, rebutjava “les interpretacions lliures” i tenia com a objectiu “portar el monument a la seva unitat estilística original”. Pel que fa a l’autenticitat del monument, considerava que no estava en perill sempre que la imitació de l’estil fos absolutament fidel. Per als experts de la Unesco, Carcassona mereixia ser reconeguda tant pel seu caràcter extraordinari de ciutat fortificada com per la “prolongada campanya de restauració” de l’arquitecte francès, a qui consideren “un del fundadors de la ciència de la conservació moderna”. En canvi, Javier Rivera Blanco qualifica de “prudent” l’actuació de Viollet-le-Duc a les muralles de Carcassona i afirma que les conseqüències que el seu mètode s’estengués arreu d’Europa van tenir una part negativa, quan el van fer servir arquitectes que “no tenien la seva capacitat arqueològica, la seva sagacitat projectual i els seus coneixements tècnics”.

EL COLISEU ROMÀ

Fer visibles els elements nous

El Colosseu està considerat un pioner de les restauracions arqueològiques perquè els arquitectes que hi van intervenir al segle XIX, Raffaele Stern i Giuseppe Valadier, es van limitar a aturar el deteriorament del monument i no van amagar que la seva estructura estava afectada per un terratrèmol, com explica el professor Javier Rivera Blanco. Els arquitectes van concentrar la seva acció a l’anell exterior: en un extrem van reomplir els buits d’algunes de les arcades amb totxos d’un color diferent i van construir un contrafort amb el mateix material. A l’altre van construir un contrafort que reprodueix les arcades i els detalls arquitectònics de manera abstracta.

SAGRADA FAMÍLIA

Els riscos de tocar el llegat de Gaudí

Tot i no ser una restauració ni un fals històric, el cas de la Sagrada Família és singular per les seves vicissituds estilístiques i històriques. Antoni Gaudí va redactar un projecte que anava més enllà del neogòtic del seu predecessor, Francisco de Paula del Villar, i els seus successors han continuat l’obra de Gaudí però reinterpretant el seu projecte. Les catedrals medievals es construïen durant dècades i la Sagrada Família no és cap excepció. Però hi ha detalls més controvertits que les escultures de Subirachs, com la restauració de les escultures de la façana del Naixement.

EL PALAU REIAL DE BERLÍN

Construint un palau barroc en ple segle XXI

La reconstrucció del Palau Reial dels Hohenzollern, a Berlín, té el model en la del campanar de Sant Marc de Venècia. El cas alemany, però, és més complex que l’esquerda que va fer caure el campanar italià. El palau, que estava considerat l’edifici barroc laic més important del nord dels Alps, va ser enderrocat l’any 1950 amb 13 tones d’explosius perquè les autoritats comunistes el consideraven un símbol de l’absolutisme prussià. Al seu lloc hi van construir entre els anys 1973 i 1976 el Palau de la República, que va ser la seu del Parlament de la República Democràtica Alemanya (RDA) fins a l’any 1990. Però l’edifici va perdre les seves funcions polítiques després que s’hi votés la reunificació alemanya i va començar a ser qüestionat, fins que el Parlament alemany va aprovar, enmig de la polèmica, la reconstrucció del Palau Reial el 2002: “El palau restaurarà la imatge familiar de Berlín, completarà el seu centre històric i guarirà el paisatge urbà abans ferit”, es pot llegir a la web de l’associació que impulsa la reconstrucció, que ha rebut 95 de 105 milions d’euros en donacions. El pressupost total és de 600 milions. El nou Palau Reial serà la seu del Fòrum Humboldt, format per diversos museus i altres equipaments culturals. L’arquitecte encarregat de la reconstrucció és l’italià Franco Stella. Tres de les façanes seran reproduccions de les barroques i la que dona al riu Spree tindrà un llenguatge contemporani. L’obertura estava prevista per a finals d’aquest any, però s’ha posposat fins a la primavera de l’any que ve.