¿Salvar vides o salvar l’economia?
En l’informe “El gran confinament: dissecció dels efectes econòmics”, el Fons Monetari Internacional rebutja la dicotomia creada pel dilema de salvar vides versus salvar l’economia. La seva tesi és que els governs que opten per confinaments parcials, breus o laxos s’equivoquen. Com també s’equivoquen quan, encara amb riscos elevats de contagi, aixequen el confinament perquè l’economia no s’aturi.
Segons l’FMI salvar vides és salvar l’economia, i com més vides se salvin, com més baix sigui el risc per a la població, molt més ràpida i forta serà la recuperació econòmica. Els seus arguments són ben senzills: si la població percep riscos, el comportament dels ciutadans és restrictiu, el consum és mínim i també els desplaçaments.
Quan els governs veuen caure tant l’economia, miren d’alliberar la població de casa seva massa d’hora. La idea és anar fent, anar gestionant un equilibri entre dues gràfiques, la caiguda del PIB i els augments de malalts i morts.
En ciència econòmica s’han establert, al llarg de la història, moltes relacions com aquesta. Se’n diuen trade-off. Vol dir que són magnituds inversament relacionades: quan puja una, baixa l’altra. La més coneguda és la que diu que tot país ha de decidir si fabricar canons o fabricar mantega. Vol dir que els mitjans de producció són limitats i que si es produeix un bé determinat, afecta la capacitat de producció de l’altre. Però, sens dubte, la més famosa va ser l’anomenada corba de Phillips: si baixa l’atur augmenta la inflació. I si puja l’atur, baixen els preus.
El temps ha anat demostrant que en gairebé totes les trade-off és possible afegir variables, a través de la política, que facin possible que dues magnituds a priori enfrontades puguin millorar alhora.
En realitat, podem salvar vides i salvar l’economia. Esclar que es pot. Només cal establir les ajudes precises, desenvolupar un keynesianisme intel·ligent i aconseguir una gran coordinació dels agents econòmics. Els veritables líders de la història són els capaços d’apostar per terceres variables. Però la classe política està més preocupada per guanyar poder mentre tots perdem vides i diners.