De quan salvàvem la temporada
És inevitable que aquest clàssic ens sembli descafeïnat. M’atreviria a dir que, a priori, té tan poca salsa com aquell Barça-Madrid amistós que es va jugar a l’agost a Miami. Després, va venir el cataclisme de la Supercopa i el reconeixement d’una inferioritat manifesta per part de Piqué. Però, a l’hora de la veritat, els blaugranes han fet tan de pressa la feina que els punts de demà, amb quatre jornades per disputar, ja no tenen valor. I així i tot, us adonareu que a mesura que s’acosti el vespre de diumenge no aconseguireu restar indiferents.
El Barça del 2018 ja no és com el de fa 30 anys, que necessitava guanyar l’etern rival perquè -és obligat recordar-ho per als més joves- d’allò en dèiem salvar la temporada! És curiós perquè ara ja no en tenim prou ni amb un doblet. I tot això passa perquè va arribar Cruyff i, des del dia que va posar el cul a la banqueta barcelonista i ens va donar un llibre d’instruccions del futbol, el Barça s’ha permès guanyar exactament la meitat de les Lligues que s’han disputat.
El clàssic de demà va precisament d’això. De demostrar que, tot i els fracassos reiterats a Europa, tot i aquella sensació de pànic que ens va envair a l’agost, tot i que ara fitxem Paulinhos, tot i que cada dia ens costa més sortir del Camp Nou tips d’aplaudir, l’hegemonia del dia a dia continua sent blaugrana.
I hauríem d’intentar que l’estètica, també. Aquests dies, víctima de l’enveja de veure el Madrid en una altra final de Champions, m’he sorprès preguntant-me si potser som massa exigents amb el com, si li reclamem al Barça un plus d’entreteniment i d’autoritat que no valoren la resta de rivals, i si tal vegada això pot ser una pega per a l’equip a l’hora de competir. Però, superat el desconcert inicial, em convenço que jo no en tindria -no en tinc- prou aixecant un trofeu l’últim dia si pel camí m’he avorrit o no he reconegut el meu equip. Els objectius són els que tens a mà en cada moment. A Kíev només hi anirà el Madrid, però, des del meu punt de vista, el Barça hauria d’intentar repetir l’exhibició de fa quinze dies a la final de Copa per fer-se un últim regal aquesta temporada.
D’altra banda, tampoc no crec que els blancs vinguin de passeig. Potser amb algun titular menys però amb ganes d’esguerrar la imbatibilitat blaugrana i, sobretot, d’evitar que el Barça els torni a rebregar i sortir del Camp Nou divuit punts per sota. Perquè al final les rues i els trofeus passen, però la sensació de ser millor que l’etern rival no te la pren ningú.
