Salvem les lletres / Emergència lingüística
Salvem les lletres
La Nit de Santa Llúcia és, encara que ningú no ho digui, una estructura d’estat. Que, malgrat tot, ja s’hagin celebrat 70 edicions ininterrompudes de la nit de les lletres catalanes és un èxit amb majúscules. Semblar un país normal és un motiu d’admiració que depassa llargament l’àmbit del negoci dels llibres. Allò que uns herois van començar el 1950 com a renaixement d’una cultura i una llengua que el franquisme havia volgut fondre, ho hem sabut mantenir i solidificar. Pel camí, però, en els últims anys, els escriptors han anat perdent protagonisme. En les gales amb sopar, que van durar el que va durar el segle XX, hi havia més temps per sentir-los, per gaudir-los, perquè expliquessin les seves històries guanyadores. A partir del moment que la nit de les lletres es passa a fer en un auditori, es perden les lletres, apareixen les presses i es creen espectacles que, sovint, avorreixen més que sedueixen. Per algun any que hi ha enginy i bellesa a l’escenari, la majoria de casos grinyolen, provoquen avorriment i, fins i tot, vergonya aliena. No diré res de la gala televisada d’enguany. Amb la pandèmia i el president d’Òmnium injustament empresonat, qualsevol format es dona per bo. Encara gràcies que s’ha fet. Però la uniformització de les gales –de teatre, de literatura, de futbol– tendeix a la poca-solta i a l’adotzenament estèril. Torneu, sisplau, la gala als escriptors. Menys xou i més rovell de l’ou. D’altra banda, la nit de les lletres catalanes havia tingut sempre una voluntat itinerant que era, també, una de les gràcies. Les corrues d’abrics cap a Manresa, els autocars d’editors cap a Perpinyà... Feia territori. Ara, quan més convindria donar oxigen a la Catalunya que en diuen buida, en nom de la pandèmia s’ha decidit que l’acte es faci en una seu estable. A Barcelona, esclar. Les recentralitzacions, en nom del que sigui, acostumen a fer ràbia. En fi, que Santa Llúcia ens conservi la vista. I les paraules. I per molts anys.
Emergència lingüística
D’anuncis de Nadal a la televisió n’hi ha de tantes menes que costaria agrupar-los. Els podríem classificar entre els de gran pressupost (perfums i loteria espanyola), els que volen tocar la fibra (beneficència, les pretensions de Campofrío i loteria espanyola), els que es rabegen en la nostàlgia (torrons i... loteria espanyola), els que hi posen sentit de l’humor (loteria catalana) i l’anunci de cada any de Plataforma per la Llengua. Aquestes festes el concepte del seu espot és l’emergència lingüística. El piano trist, unes notes greus, una glacera que es fon... I una veu: “La llengua catalana podria desaparèixer. En quinze anys, el català ha perdut més de mig milió de parlants”. N’hi ha prou amb una amenaça i una dada per sentir-nos interpel·lats per la publicitat catastrofista. Si seguim per aquesta regressió geomètrica, el 2050 tururut. Mai no m’he comptat entre els pessimistes, en cap àmbit, però que l’ús social del català no arribi a un terç de la població encén els senyals d’alarma. En aquest 2020, any de metges i de televisió, cal fer un cop d’ull als dos àmbits. Al maig, després de mesos de sofà mirant sèries per damunt del que seria neurològicament aconsellable, Plataforma per la Llengua va presentar un estudi sobre Netflix. De les 2.092 pel·lícules en catàleg, n’hi havia quatre disponibles en català. Dues en versió original i dues més de subtitulades. El més greu és que, d’aquestes dues mil pel·lícules, n’hi havia 335 que podien oferir-se en català i la plataforma no ho feia. D’altra banda, un 77% dels pacients diuen que utilitzarien el català si el personal sanitari comencés la conversa en aquesta llengua. En canvi, per un factor de convergència, la conversa s’acostuma a mantenir en la llengua que primer fa servir la metge o l’infermer que t’atén. Parlar en català només depèn de cadascú de nosaltres. Aquest any ens hauria de servir per recordar que és més difícil no abraçar algú que parlar-li en la nostra llengua.
