Sánchez i la patata calenta dels rescatats
MadridSón molts els dirigents de l PSOE que han seguit amb estupefacció l’espectacle del govern de Pedro Sánchez en relació amb el que es coneixerà com l’incident espanyol internacional de l’estiu del 2019: el rescat de 163 migrants per part de l’ Open Arms. Sánchez va començar irritat amb el vaixell i amb el director de l’ONG badalonina, Oscar Camps, i va acabar en una guerra contra ell pel desembarcament forçat a Lampedusa.
Fa més de vuitanta anys, el maig del 1939, el transatlàntic alemany St. Louis salpava d’Hamburg amb destinació a l’Havana amb 937 passatgers a bord. Tots ells jueus d’origen alemany, alguns procedents dels primers camps de concentració nazis i que havien pagat car el visat que els havia venut l’executiu de Cuba, dominat per l’anomenat Pentarquia, el govern imposat pel cop d’estat militar del 1934 instigat per Fulgencio Batista. Aquest va ser el tema de la pel·lícula que a Espanya es va titular El viatge dels maleïts.
Les autoritats cubanes van impedir el desembarcament dels passatgers i, després de diversos dies esperant al port, el vaixell va emprendre el rumb cap a Florida amb l’esperança que els Estats Units acollissin els refugiats. Però l’administració Roosevelt els va denegar el permís, una situació que també van secundar els governs del Canadà i de la República Dominicana. El vaixell, doncs, va haver de tornar a Europa, on es va permetre als passatgers desembarcar al port d’Anvers a mitjans de juny del 1939. Un any més tard, el maig del 1940, Bèlgica queia davant l’exèrcit nazi. Segons Voyage of the damned (El viaje de los malditos), el llibre de Gordon Thomas y Max Morgan-Witts, 256 dels passatgers del St. Louis van ser, després, víctimes de Hitler.
La digressió s’explica perquè aquests anys el Mediterrani és també escenari de múltiples viatges condemnats o maleïts. Pot servir d’exemple l’ Ocean Viking, de les ONG Metges Sense Fronteres i SOS Méditerranée, navegant amb 356 passatgers a bord. En el cas de l’Open Arms, també els passatgers venien de les conseqüències d’una guerra. En aquest cas, de les costes de Líbia, país objecte dels atacs aeris provocats per les anomenades guerres humanitàries de les administracions dels EUA i d’Europa i a les quals, l’any 2011, l’Estat s’hi va sumar.
A diferència de la conducta que va prendre Sánchez amb l’Aquarius, l’ Open Arms ha rebut l’hostilitat del govern espanyol. Fonts socialistes admeten que hi va haver certa divisió interna davant la resposta. D’una banda, el cap de gabinet de la Moncloa, Iván Redondo, amb els ulls posats en una possible repetició electoral, va emfatitzar la necessitat de no obrir flancs a la dreta amb passos en fals similars a l’heroisme de l’ Aquarius. De l’altra, José Manuel Albares, secretari general d’Afers Internacionals, va manifestar-se a favor d’una intervenció ràpida.
Finalment, tard i malament, i després d’oferir a l’ Open Arms el port d’Algesires, el govern de l’Estat va enviar a l’illa de Lampedusa un vaixell de l’Armada amb tan mala sort que, moments després de salpar, la fiscalia italiana va resoldre ordenar el desembarcament. El govern espanyol va actuar manifestament molest per un “incident” que havia entorpit la treva que buscava després del fracàs de la investidura del 25 de juliol. La maledicció de la tríada, doncs, s’ha imposat: matusseria, tardança i pusil·lanimitat.
