Sanchis Sinisterra imagina el futur a la Sala Beckett

BarcelonaEl dramaturg, director i pedagog José Sanchis Sinisterra, cofundador de la Sala Beckett, torna a casa seva gairebé trenta anys després de la fundació de la sala, que va ser seu de la seva companyia, Teatro Fronterizo. Sinisterra ha seguit de prop el renaixement de la Beckett, però per primera vegada des que es va estrenar la sala del Poblenou hi dirigeix un espectacle. El lugar donde rezan las putas o Que lo dicho sea és un espectacle aixecat des de la seva nova trinxera de Madrid, el Nuevo Teatro Fronterizo i la sala La Corsetería, d’on per primera vegada han sortit per actuar primer en temporada al Teatro Español i ara cinc únics dies a Barcelona (fins diumenge).

Sanchis Sinisterra, que rebrà el premi Max d’Honor el mes que ve, confessa que amb El lugar donde rezan las putas volia tornar a l’univers i el to d’espectacles anteriors(els mítics ¡Ay Carmela!, Los figurantes, El cerco de Leningrado i Ñaque o de piojos y actores ). El seu és un teatre induït “pels de baix”, un “teatre en temps de ràbia, que planteja preguntes”, diu. L’espectacle trenca el realisme i la lògica, avisa, però “en aquest món caòtic on el sentit ha dimitit de la política, els bancs, els grans lobis i les immobiliàries, és possible trobar coherència i versemblança en la poesia, la fantasia, la metateatralitat”, afirma. L’obra qüestiona si la història podria haver estat d’una altra manera a través de dos actors que no saben si decantar-se per escenificar la història de la filòsofa Hipàtia d’Alexandria -que representaria la perviència de la tradició grecoromana, si no l’hagués matat un fanàtic cristià- o bé el destí tràgic del comunisme a través de Lise i Artur London. Són dos mons que no van arribar a ser. Per això diuen que l’obra beu del pensament de Walter Benjamin: la història no és el que va ser, sinó el que hauria pogut ser.

L’obra arriba a la conclusió que “hem d’aturar-nos a pensar en el futur i com el volem perquè realment sigui així”, afirma l’actriu Paula Iwasaki, que protagonitza l’obra amb Guillermo Serrano, defensor de la necessitat de fer un “teatre polític”. “Perquè les coses passin, primer les hem de dir i els hem de posar imatges”, diu Sanchis Sinisterra. D’aquí ve el subtítol manllevat a Cortázar: “ Que lo dicho sea”.