Quina sanitat volem?
BarcelonaLa radiografia del sistema sanitari català fa temps que la tenim feta: és un sistema de cobertura universal, mixt público-privat, amb una alta capacitació professional, però afectat d'un infrafinançament crònic. És un sistema que ha resistit les retallades i està superant la brutal crisi del covid-19 sobretot gràcies al sobreesforç i l'entrega dels professionals, entre els quals preval un fabulós component vocacional. Dit això, arran d'aquestes crisis també s'ha fet evident que no és "el millor sistema del món", com acríticament s'havia anat repetint, i que moltes coses poden canviar cap a millor. De fet, de la reacció de xoc que en conjunt s'ha adoptat per fer front al coronavirus se'n poden treure uns quants aprenentatges de futur, entre els quals, per exemple, prioritzar encara millor els recursos, desburocratitzar les tasques, donar més autonomia als centres, atorgar més lideratge als professionals, consolidar equips transversals i coordinar la recerca amb l'atenció sanitària.
El problema de fons del finançament requereix un gran pacte polític per solucionar-lo i del fet que aquest pacte tiri endavant depenen moltes de les solucions que s'han d'adoptar. Sens dubte, no tot depèn dels diners. Però només amb canvis de gestió i grans dosis de voluntarisme no ens en sortirem. Per començar, si no hi hi ha recursos, si no hi ha una aposta clara i decidida per dotar bé la sanitat pública i fer que sigui la base i l'esperó del sistema, serà per molt difícil acabar amb la temporalitat i precarietat de molts professionals que ho han donat tot en aquesta crisi; o no hi haurà manera humana d'escurçar les llistes d'espera o disposar de les inversions necessàries per renovar equipaments.
Amb el perill a partir d'ara latent de noves pandèmies, o amb l'envelliment de la població i, per tant, la cronificació de moltes malalties, l'enfortiment de la sanitat pública és un imperatiu social indefugible. L'emergència que encara estem vivint ha fet obrir els ulls al conjunt de la ciutadania –i, per tant, també a la classe política– sobre aquesta necessitat. Cal aprofitar, doncs, aquest consens social per avançar de forma decidida. Els aplaudiments hauran de donar pas a polítiques concretes i efectives que ens garanteixin un sistema sanitari més sòlid i sostenible, menys estressat i vulnerable. Un sistema que també inclogui i medicalitzi les residències de gent gran, un gran forat negre, tal com s'ha pogut comprovar, dramàticament, arran de la crisi del covid-19. Un sistema que aprofiti millor l'assistència primària per evitar el perill de col·lapse de les urgències hospitalàries. Un sistema que empoderi i responsabilitzi tant els professionals (no només els metges) com els malalts, traient profit de les noves tecnologies. Un sistema, en fi, que ha de fer un salt endavant per garantir la salut col·lectiva de cara a un futur en què les pandèmies poden ser recurrents.
