Santa Sofia i Grècia més enllà de la fe
La reconversió de Santa Sofia en mesquita té una gran importància simbòlica tant en el context geopolític de la regió com per a la política interior turca. A Grècia, la notícia de la reconversió del que va ser la gran església bizantina ha caigut com una galleda d’aigua freda en un país que es veu a si mateix com l’hereu directe de l’Imperi Bizantí. Un llegat custodiat sobretot per la poderosa Església ortodoxa grega. El discurs oficial tant a Grècia com a Turquia però també en bona part a Europa gira exclusivament al voltant del simbolisme religiós d’un monument “etern i mític”. Però el que representa Santa Sofia no és només un gran imperi perdut i la grandesa pretèrita del cristianisme ortodox sinó també una cosa històricament molt més propera i terrenal.
Al voltant d’un terç de la població actual de Grècia és descendent dels 1,3 milions de refugiats expulsats de l’Àsia Menor l’any 1923 a conseqüència del Tractat de Lausana, que va implicar també l’expulsió de 375.000 musulmans del que avui és Grècia cap a Turquia. Culturalment, molts grecs senten que part de les seves arrels provenen de llocs com ara Trebisonda, la Capadòcia, Esmirna o Istanbul, llavors Constantinoble. Un sentiment que va molt més enllà de la religió i que és plenament visible en la Grècia actual. Només cal mirar el nom d’alguns dels clubs esportius més importants del país fundats als anys 20 per refugiats vinguts de l’Àsia Menor, com ara el PAOK de Salònica. Acrònim de Panthessaloníkios Athlitikós Ómilos Konstantinopolitón, és a dir, Club Atlètic de Tots els Constantinoblins de Salònica. O l’AEK d’Atenes. Acrònim d’Athlitikí Énosis Konstadinoupóleos, és a dir, Unió Atlètica de Constantinoble. O el rebétiko, una música popular underground, que es va popularitzar en els ambients urbans durant el període d’entreguerres després de l’arribada massiva de refugiats. Una música que va ser perseguida per les seves lletres àcides i que ofenien la moral cristiana, i per la seva relació íntima amb l’haixix. Una música que avui és ben viva en la nit de qualsevol ciutat grega. Finalment, els noms de molts barris i pobles aixecats per refugiats a tot el país que fan referència a la ciutat d’origen dels seus habitants, com ara Nea Smirni (Nova Esmirna), un gran barri d’Atenes. Malgrat el seu pes tant cultural com demogràfic, encara no hi ha hagut mai un primer ministre amb arrels a l’Àsia Menor i en general els poders de l’estat sempre han estat ocupats per “grecs vells”.
Per tant, Istanbul/Constantinoble i l’Àsia Menor no és per a molts grecs una terra que van perdre davant l’islam fa més de 500 anys sinó el que va ser casa seva fins fa poc més de cent anys. I el mateix podem dir dels descendents dels milers de musulmans expulsats de Grècia, començant per Mustafà Kemal Ataturk, nascut a Salònica. La seva casa natal és avui el consolat turc.
La reconversió de Santa Sofia representa la fi d’un dualisme construït sobre la concepció laica de l’edifici que permetia observar el llegat de dues religions i indirectament reconeixia un llegat històric multicultural que connectava amb milions de persones que van ser expulsades. La conversió és un acte populista d’Erdogan que, recuperant la vella tradició que inspirà el Tractat de Lausana, redueix la nacionalitat a la religió i alhora redueix un rerefons històric molt més ric a una qüestió de fe religiosa. El problema és que tant la dreta com l’Església ortodoxa grega alimenten també aquest marc, i el mateix fa l’Europa suposadament laica, on la paraula cristiandat és emprada com a sinònim d’Occident o d’Europa. L’absència d’un posicionament laic facilita la feina a Erdogan, que sempre pot recordar que la Gran Mesquita de Còrdova és avui una catedral catòlica i que a Grècia totes les mesquites construïdes durant l’Imperi Otomà han estat dessacralitzades i els seus minarets enderrocats.
La conversió no és un atac a la cristiandat sinó al laïcisme. I, cosa que és pitjor, contribueix a amagar, com si molestessin, darrere l’essencialisme religiós i la mitificació de la història, realitats sociològiques actuals que tenen poc a veure amb la religió, originàries d’un món que desaparegué violentament després de la Primera Guerra Mundial. A vegades sembla que tots plegats assumim com una constant històrica inevitable les tesis reaccionàries i reduccionistes del Xoc de Civilitzacions de Huntington. En aquest terreny Erdogan tindrà sempre les de guanyar.
