Robots en lloc de persones
Algunes notícies alarmants en els darrers dies ens han fet tornar a preguntar-nos quin és el futur que li espera al món laboral tal com el coneixem avui. I, per tant, a la nostra societat. Llegim que l’empresa xinesa Foxconn, la principal fabricant de mòbils proveïdora d’Apple, Amazon i Samsung, substitueix 60.000 persones de la seva plantilla per robots. Estem parlant de més de la meitat del seu personal.
Paral·lelament, l’empresa holandesa Randstad, especialitzada en recursos humans, presenta un estudi en relació al mercat laboral espanyol segons el qual el sector industrial rellevarà tres milions de persones treballadores fins al 2025. La pèrdua de llocs de treball per la progressiva digitalització en tots els àmbits laborals ens aboca a algunes reflexions, sovint controvertides.
En un primer moment, a finals dels vuitanta i principis dels noranta del segle passat, les perspectives que oferia la invasió de les noves tecnologies eren valorades de manera més aviat positiva. Es va arribar, fins i tot, a dir que ens esperava un “tecnoparadís”, on, per fi, les persones ens veuríem lliures de la servitud del treball i podríem gaudir del temps lliure a les nostres vides. Jeremy Rifkin proposava en el seu llibre La fi del treball una reducció general de la jornada per a tothom i un alliberament de les tasques més dures i pesades que, fins llavors, feien els éssers humans. Es va parlar que el procés que calia fer era passar “de l’atur a l’oci”, en un tipus de societat amb temps per a ella mateixa que mai havia estat imaginada.
L’any 2000 la ministra francesa Aubry intentava portar a la pràctica aquestes idees amb la famosa “llei de les 35 hores”, que havia de millorar la vida de les persones en treballar totes durant menys temps i tenir més vida pròpia. Al final, el que han mostrat les avaluacions posteriors és que la majoria de treballadors s’estimaven més fer hores extres per millorar el sou i que van ser les dones treballadores les més satisfetes amb la llei, precisament perquè alleujava les dificultats de conciliar la vida laboral amb la personal.
Aquesta visió positiva d’alliberament de temps ha estat pràcticament oblidada a causa, entre altres coses, de la crisi socioeconòmica, que ha fet que, per exemple al nostre país, les hores reflectides en els convenis negociats en les empreses s’hagin incrementat en lloc de reduir-se, malgrat l’evidència científica que demostra que treballar més hores no augmenta la productivitat si no s’apliquen millores organitzatives i d’eficàcia.
En una societat cohesionada i igualitària, les tecnologies podrien ser un gran avenç en el benestar de les vides de les persones. Però la por que ha fet disparar totes les alarmes és la possibilitat que es vegin agreujades les desigualtats entre classes socials. I tenen raó si constatem que són les professions amb menys valor afegit, les tasques rutinàries i que no requereixen formació, les que estan sentenciades a morir d’aquí pocs anys. La paradoxa és que el que podria ser una excel·lent notícia es converteix en motiu de preocupació davant la possibilitat que aquestes persones, les que ja estan en risc de pobresa o en situació de precarietat, acabin sent directament excloses del teixit laboral i social.
El problema radica en la distribució de la feina que tenim segons el nivell de formació i en el baix nivell d’innovació a les nostres indústries. Avui en dia un 42% de les persones que ocupen llocs de treball tenen titulació superior al nostre país. Però, mentre que a Europa els titulats secundaris preparats per exercir un ofici industrial són el 49,4%, a Espanya només representen el 23,5%. Això evidencia una gran part de la població sense estudis o amb formació molt baixa i poc especialitzada, justament la que quedarà fora del món laboral.
Si és veritat que som davant l’anomenada “quarta revolució industrial” (segons el Fòrum Econòmic Mundial de Davos) i és cert que es perdran 7 milions de llocs de treball durant els propers 5 anys a causa de la digitalització, hem de posar els mitjans abans que sigui tard per pal·liar-ne els efectes secundaris. Haurem de fer formació d’alt nivell de qualitat i especialització per tal de cobrir els llocs de treball existents, s’haurà d’avançar en un sistema de rendes que permeti viure amb dignitat a totes les persones, amb feina o sense, per evitar les desigualtats, i ens haurem d’educar també com a societat en l’oci i el temps lliure, de manera que es generin espais de creativitat, treball comunitari i participació cívica i política.