1.714.000 paranoies

Fa més d'un mes que vivim sota un estat d'alarma policial i militaritzat, amb una retallada de drets i llibertats com no n'havíem coneguda cap fins ara (retallada puntual i causada per una crisi sanitària, però que s'haurà de veure en què es tradueix en el futur immediat). En aquestes circumstàncies, és bastant sensacional que el gran tema sigui que una quantitat de material sanitari coincideixi amb el número de l'any de la desgràcia segons el catecisme que professa el conseller d'Interior (un dels responsables polítics de l'estat policial). Tornem a parlar de patriotisme, un sentiment que, en el millor dels casos, deriva cap a l'altruisme, la solidaritat i el coratge, però que la majoria de les vegades tan sols serveix per empastifar-ho tot amb un engrut de suspicàcia, impotència i temors covats.

S'atribueix a Mark Twain aquella frase que diu que el fet que jo sigui paranoic no vol dir que no em persegueixin. El patriotisme espanyoler, precisament, ja ha demostrat més que a bastament que és capaç de qualsevol cosa. Ara bé, si realment hi ha uns buròcrates madrilenys que s'han dedicat a compondre les xifres de la distribució de mascaretes tan sols amb la finalitat de tocar el que no sona als independentistes irascibles, aleshores aquesta gent tenen un problema en el qual la resta de la humanitat no hauríem de perdre ni un segon, i encara menys en les actuals circumstàncies. Si algú ha fet això (m'inclino a pensar que no: als patriotes els pot semblar mentida, però existeix una gentada a la qual la xifra o la data 1714 no li diu res en particular), en tot cas el que no correspon és esqueixar-se ridículament les vestidures, com va fer el conseller Buch en una roda de premsa que no haurien millorat ni els Monty Python. Ja sé que també va ser ridícula la declaracioneta del rei d'Espanya i les fantasmagòriques aparicions d'alts comandaments policials i militars a les rodes de premsa del govern d'Espanya. Però justificar el propi ridícul amb el ridícul que fan els altres mai ha dut enlloc. Aquesta actitud que va mostrar Buch, i que mostra sovint el govern català en el seu conjunt, mig agressiva i mig ploranera, sempre a la defensiva, és una actitud encongida i perdedora. Si existia voluntat d'ofendre, la millor resposta era no fer-ne ni cas. Prendre-s'ho a la valenta és la manera de fer la bola grossa, i sobretot de perdre temps i energies quan no sobren cap de les dues coses.

Finalment, l'episodi ha fet trencar una mica la treva imposada per la pandèmia i s'han tornat a veure les tírries de sempre: entre JxCat i ERC, entre comuns i independentistes, entre socialistes i la resta del món, etc. Mentrestant han mort milers de persones, en segueixen morint i n'hi ha milions que no saben com podran afrontar les conseqüències econòmiques de tot plegat. Aquests dies es comenta si l'aturada en sec a què ens ha obligat la pandèmia ens haurà servit per reflexionar i aprendre alguna cosa. Tant de bo sigui així, però el que ja es veu és que no serà el cas d'alguns dels nostres representants públics.