17-A, la gran apagada
El que ha vingut després de les revelacions del digital 'Público' sobre les relacions entre el CNI, l'imam de Ripoll Abdelbaki es-Satty i els terroristes de Barcelona i Cambrils ha estat una apagada informativa i política gairebé total. Cap ressò ni gairebé cap reacció per part dels grans partits polítics espanyols, ni del govern espanyol en funcions, ni dels grans mitjans de comunicació espanyols. Si de cas, encara, alguna resposta irritant, com el cinisme incommensurable de José Zaragoza en remetre l'assumpte a la comissió d'investigació del Parlament de Catalunya. Era previsible que això succeís, però, fins i tot així, la magnitud de l'escàndol fa que el silenci amb què s'hi respon sigui encara més ensordidor. Va ser aparèixer la notícia i imposar-se immediatament l'opacitat més absoluta. Una resposta tan automàtica que ja es veu que no necessita ser transmesa, sinó que es produeix de forma instantània, gairebé instintiva, apresa d'ocasions anteriors. Una resposta sistèmica.
Com a ciutadà, soc contrari a les teories conspiratives sobre el poder, entre altres motius perquè estic convençut que les reaccions del poder són sovint molt més primàries i molt menys sofisticades del que semblen. Però tampoc accepto els exercicis de fe cega, que és el que se'ns demana des de les escasses tribunes oficialistes que s'han mig pronunciat sobre l'assumpte: com podeu arribar a tenir una imaginació tan retorçada, venen a dir-nos. Com podeu gosar insinuar segons quines monstruositats, i sobretot com podeu posar en qüestió tan a la lleugera la feina dels cossos i forces de seguretat, que, com el seu nom indica, vetllen per la nostra seguretat.
El problema és que no estem dubtant ni qüestionant a la lleugera, i ni tan sols perquè ens vingui de gust. Segur que la gran majoria de ciutadans que ens estem preguntant si el resultat del 17-A va ser la conseqüència d'un cúmul d'ineptituds o –encara pitjor– d'una macabra operació d'estat duta a terme per omissió del deure preferiríem, de molt, que no fos cap de les dues coses. Ho preferiríem perquè ningú vol viure en un estat inepte o, molt pitjor encara, sospitós d'arribar a actuar contra la vida dels seus propis ciutadans. Però com més llarg i intens és el silenci molt més sòlides i fermes són les sospites. 'Excusatio non petita, accusatio manifesta', diu el conegut adagi llatí. Però quan les explicacions als màxims responsables de la cosa pública són exigibles i no tan sols no arriben sinó que són sepultades sota un vel de silenci ominós, tenim dret a malpensar. I a recordar casos com els dels militars del Iak-42 o el del periodista José Couso, per mencionar només dos exemples.
Entre morts i ferits, els atemptats del 17-A van causar víctimes de 34 nacionalitats diferents. Caldria que es materialitzés alguna forma de pressió –interna, però també internacional– sobre l'estat espanyol si es vol aclarir alguna cosa. Perquè si l'escàndol queda dins l'àmbit domèstic l'apagada persistirà, fins que s'aconsegueixi confinar el cas dins el gran armari dels cadàvers.