06/09/2018

6 i 7 de setembre

EscriptorSembla mentida la quantitat de mitges veritats, mentides senceres i victimisme (ells que sempre l'atribueixen als altres) que ha segregat el nacionalisme espanyol entorn del ple al Parlament de Catalunya d'ara fa un any. Des de la seva versió, el que va succeir aquells dies és que el separatisme va donar un cop d'estat que es va carregar "de un plumazo" l'Estatut d'Autonomia i la Constitució espanyola sencera. Un fet d'una gravetat tan extrema que justificava amb escreix la repressió policial i judicial immediatament posteriors, i també l'aplicació salvatge i a la carta de l'article 155, que va ser farcit amb el contingut que literalment els va donar la gana a PP, Ciutadans i socialistes.

La realitat és que al ple dels dies 6 i 7 de setembre del 2017 s'hi van aprovar dues lleis, la de transitorietat jurídica i la del referèndum, que eren precisament la garantia de la permanència de Catalunya dins el marc jurídic espanyol fins que no se n'aprovés un de propi, i això només en el cas que en el referèndum guanyés el sí (si guanyava el no, es dissolia el Parlament i es convocaven eleccions immediatament). Si de cas es pot retreure que aquestes lleis van ser aprovades aplicant el corró de la majoria absoluta independentista que sumaven Junts pel Sí i la CUP, i el màxim que es pot dir sobre això és que resulta poc elegant, però en cap cas il·legal. La modificació del reglament de la cambra per permetre les votacions per la via d'urgència era tan estrictament legal que fins i tot el Tribunal Constitucional ho va reconèixer així per unanimitat, en una sentència que als nacionalistes espanyols curiosament se'ls ha oblidat per complet.

Cargando
No hay anuncios

La principal cosa democràticament anòmala que va succeir durant aquelles dues jornades va ser que un comunista històric com Coscubiela fes aixecar els diputats de l'extrema dreta nacionalista dels seus escons, però no per abandonar ofesos l'hemicicle sinó per aplaudir-lo dempeus i amb entusiasme torero. Alguns encara estem preocupats pel seu fill Daniel, repetidament invocat al seu discurs i que ves a saber quina dura vida deu haver tingut en aquesta Catalunya totalitària. L'altra cosa democràticament indecorosa va ser el comportament obstructiu dels grups del PP i de Ciutadans, que va inaugurar l'avorridíssima bronca permanent que es va viure al Parlament durant tot el curs passat i que tot fa pensar que continuarà en el següent.

Ara bé, la conseqüència democràticament inacceptable d'aquells dos dies és que Carme Forcadell sigui a la presó per haver permès el debat parlamentari. La seva situació, i la de la resta de presos i exiliats polítics, sí que tira per terra l'estat de dret, la mateixa Constitució, els tractats internacionals i la credibilitat democràtica d'un estat espanyol que, pel camí, va enviar la policia a agredir la ciutadania i va intentar sabotejar unes eleccions convocades pel seu propi govern.