L'absolució de Trapero i l'Espanya de Vox

Que l'absolució de Josep Lluís Trapero és el fet rellevant de la setmana ho demostra l'atenció que li ha dedicat la premsa de la galàxia madrilenya: nul·la, i això inclou els mitjans habitualment considerats progressistes. Els altres, els que no són tan progressistes, van omplir en el seu dia pàgines i pàgines (o hores i hores de programació) abocant tota casta d'infàmies damunt qui era el major dels Mossos i damunt tot el cos policial, i ja després, per extensió, damunt la Generalitat i tot el que tenia a veure amb les institucions i la societat catalanes. Mitjans que no van dubtar també, per exemple, a publicar fotos i noms dels professors de l'IES El Palau de Sant Andreu de la Barca, o a insultar Marta Torrecillas (la jove a qui la policia va petar els dits l'1-O), o a inventar literalment tot tipus de porqueria sobre els presos polítics catalans. Cap d'ells n'ha dit ni piu, de la sentència absolutòria de l'Audiència Nacional a favor de l'antiga cúpula dels Mossos, o ho han fet d'una manera esbiaixada i semioculta. Que actuïn així els mitjans de la caverna no és cap sorpresa. Que hi actuïn també els suposadament progressistes per desgràcia tampoc ho és, però sap més greu: si de veres es vol renovar el poder judicial, més enllà de la mera relació de noms i del repartiment de cadires als òrgans de govern, aquí tenien una oportunitat que novament han deixat passar, com tot el que té a veure amb el Procés. Per a ells és matèria enverinada, tabú. Es pot ser solidari amb qui sigui, però no amb els catalans suposadament insurrectes (Trapero no n'era, d'insurrecte, per exemple). I aquesta pràctica de mirar sempre cap a una altra banda també és una manera d'alimentar i reforçar aquesta dreta i ultradreta que se suposa que es vol combatre.

La ultradreta, precisament, ha estat l'excusa per deixar caure l'absolució de Trapero dins el silenci, mentre es dedicava tot l'espai a l'engrut de la moció de censura presentada per Vox. Han estat un parell de dies de la més baixa política imaginable, com per altra banda estem acostumats a veure de fa anys, en què Ciutadans, i molt especialment el PP, s'han esforçat per desmarcar-se del partit amb el qual governen Madrid, Andalusia i Múrcia (i més governs que compartirien si en tinguessin ocasió, començant pel d'Espanya). La realitat és que els vots que va perdre Ciutadans van anar a Vox, i que Ciutadans els havia pres abans al PP: els vasos comunicants entre aquests tres partits són evidents i ho seguiran sent, per molt que Casado sobreactuï. Una altra cosa és que ara l'enfrontament entre ells sigui encara més agre, cosa que en darrera instància no farà més que embrutir encara més el debat públic. El problema d'Espanya, com a projecte, segueix sent el mateix que arrossega com a mínim des del segle XIX, i és la impossibilitat de desfer-se d'un nacionalisme que sempre li farà de llastre. I que és incompatible amb personatges com Trapero (un policia modern i compromès amb la democràcia) i amb allò que implica la bona notícia de la seva absolució.