Albiol amb la rosa a les dents

EscriptorXavier García Albiol és el líder que ha obtingut els pitjors resultats electorals de la història del PP a Catalunya. Ho va fer, a més, en unes eleccions convocades de manera irregular pel president del govern d'Espanya i del seu mateix partit, M. Rajoy, que venia de “decapitar” (en paraules de Soraya Sáenz de Santamaría) els seus adversaris polítics per la via expedita d'enviar-los a la presó o a l'exili. La 'tizona' amb què es van practicar aquestes decapitacions és coneguda com a article 155, i va servir també (i segueix servint ara mateix, mentre els partits independentistes segueixen badant i no formen govern) per bloquejar i/o curtcircuitar l'administració catalana. Doncs bé, ni amb tots aquests elements a favor Albiol i la seva candidatura no varen ser capaços de treure més que quatre diputats, que no varen ser tres per molt poc marge. Si fos un atleta, Albiol sortiria a córrer els cent metres amb els seus contraris lligats de mans i peus, i per l'únic carril reglamentari (els dels rivals estarien sembrats de forats i mines antipersona), i encara ensopegaria amb els cordons de les sabatilles. O quedaria desqualificat per barallar-se amb els jutges, o amb el públic. Albiol, en resum, és un perdedor, de manera que alguna cosa ha de fer per fer-se valdre.

D'altra banda, la possibilitat que un polític de primera fila (entenent per “primera fila” un polític dels que surten cada dia als mitjans, sense cap connotació valorativa) sigui xiulat, increpat, escridassat o esbroncat per la ciutadania no tan sols és molt alta sinó que li entra dins el sou, forma part de la seva feina. Ens referim, per si cal aclarir-ho, a escridassades verbals, sense agressions violentes, en què el públic mostra la seva disconformitat o el seu rebuig a unes idees o altres, les que siguin, increpant els partits o les persones que les representen. Això també és llibertat d'expressió, és perfectament lícit i és just el que li va succeir a Albiol el dia de Sant Jordi a la plaça de la Vila de Badalona, on es va plantificar a repartir flors com si estigués representant 'La Violetera'. Succeeix, però, que ara els partits que són enemics de la llibertat d'expressió prefereixen anomenar 'escrache' aquest tipus d'accions populars i gairebé sempre espontànies, perquè d'aquesta manera els encaixa dins la reforma del Codi Penal i dins la 'llei mordassa', dues calamitats dubtosament constitucionals i clarament antidemocràtiques perpetrades pel PP l'any 2015, encara en els temps feliços de la majoria absoluta.

Als polítics se'ls sol increpar sense que ho cerquin, i a més els disgusta quan això succeeix i fan el que sigui per mirar d'evitar-ho. Els polítics fracassats, en canvi, provoquen expressament aquesta mena de situacions per tenir almenys aquesta mica de notorietat, i només cal veure-li a Albiol la cara de felicitat després de l'episodi de l'altre dia. Les persones que ho van fer hi tenien tot el dret, però, en una altra ocasió, potser que s'abstinguin de donar-li el gust.