Aprenentatges amb 'Rockdelux'
La revista especialitzada Rockdelux publica el seu darrer número, que serà el d'aquest mes de maig, el 394. Es tanca així el que es converteix en una col·lecció de 36 anys, del 1984 al 2020, que d'ara endavant serà de consulta obligada per a qui vulgui conèixer l'evolució de la cultura popular i la cultura de masses durant les dues darreres dècades del segle XX i les dues primeres del XXI. El punt fort de la revista era la música popular, però es pot dir que cap llenguatge artístic li era aliè en aquesta franja difusa en què es troben l'entreteniment i la cultura, i en què la publicació se situava amb voluntat prescriptiva i amb l'objectiu (acomplert) de servir de referent. Idees que alguns consideren ràncies en temps de demagògies i posturejos, com autoritat o prestigi, serveixen (crec) per descriure què ha estat la trajectòria de Rockdelux.
No es tracta de fer rèquiems, ni evocacions nostàlgiques, ni lamentacions d'uns suposats happy few que tan sols acaben fent olor de vell. Més que més tractant-se d'algú (un servidor) que no ha fet el que podia fer per impedir el desenllaç de la història de la revista: en vaig ser comprador assidu durant els darrers vuitanta i tots els noranta; a partir dels dos mil, només ocasional. Tot i així, la meva experiència com a lector i sovint admirador dels redactors de la casa (gent com Xavier Cervantes, Jordi Bianciotto, Marcos Ordóñez i un etcètera inacabable) em permet ser testimoni de la importància que va tenir Rockdelux com a instrument educatiu del gust musical. Una altra idea que ve de gust reivindicar: el gust cultural (musical, literari, cinematogràfic) s'educa, no és inefable. Això pot semblar una obvietat per a alguns, però per a molts d'altres comporta pecat de lesa petulància i, horror, d'elitisme. Els profetes d'una suposada cultura per a tothom (aprenents de mandarins amb disfresses radicals, tan falsos com els guardians dels purismes i de les essències), tenen sempre a punt l'acusació de pedanteria contra tot aquell que gosi practicar una mirada oberta i reforçada amb les eines del coneixement, que són la curiositat i la voluntat d'aprendre. I el respecte pel que han fet abans els altres, per descomptat. Una mirada que no temi les contradiccions però que no descuidi l'exigència. Eren coses com aquestes les que s'aprenien llegint Rockdelux, al mateix temps que la revista t'enviava a experimentar per compte propi les propostes que s'hi comentaven, i treure'n –com no pot ser altrament– les pròpies conclusions.
La història de Rockdelux ha estat la de la defensa d'una actitud no dogmàtica, aquella que Salvador Espriu explicava amb la imatge de la veritat com un mirall trencat en mil fragments, cadascun dels quals conté un bocí de veritat. L'antidogmatisme, l'obertura de mires, la possibilitat que l'altre (i fins i tot l'adversari) tingui raó, és un dels aprenentatges més exigents que podem fer en aquesta vida. També un dels més necessaris, i no tan sols en qüestions musicals, cinematogràfiques o literàries.
