Arrimadas, a la cresta de l'onada

Tots els admiradors d'Albert Rivera ens felicitem de la victòria d'Inés Arrimadas a les primàries celebrades per Ciutadans el passat cap de setmana. Això garanteix la continuïtat del partit taronja en la manera de fer que tant ens agrada a nosaltres i que tan bons resultats ha donat a la formació. I ens assegura la presència d'Arrimadas, una aprenent de superdolenta que va lluir fins que va arribar Cayetana Álvarez de Toledo i va començar a dir-li “Inés” als debats televisius, amb el mateix to amb què Mari Carmen Prendes li transmetia ordres a Rafaela Aparicio a La casa de los Martínez. No, Arrimadas ja no causa la mateixa impressió que quan va ser novetat a l'escena política. En realitat tampoc ja no la causa Álvarez de Toledo, perquè aquest tipus de personatges solen tenir un recorregut curt.

Arrimadas es va imposar al crític Francisco Egea (amb qui va protagonitzar fa uns dies una escena a mig camí entre la intimidació i la negociació fraudulenta, curiosa en un partit que representava “la nova política”) amb quasi un 77% dels vots favorables, un percentatge contundent però que té gust de poc en un partit avesat a les majories a la búlgara de quasi el cent per cent, en temps de l'irrepetible Rivera. Llàstima que en el trànsit entre un lideratge i l'altre el partit s'ha quedat sense la major part dels dirigents, i ara Arrimadas ha de recórrer als saldos. Això explica que un vividor com l'exsocialista Joan Mesquida ocupi la vicepresidència segona a la nova executiva. Serà interessant veure si l'altre residu polític procedent de Balears, l'expepero José Ramón Bauzá, aconsegueix també alguna cadireta, a més de l'escó d'eurodiputat.

Albert Rivera va poder ser vicepresident amb Pedro Sánchez, però les emocions (la supèrbia i l'odi cap a Sánchez, tots dos desenfrenats) el van trair i ara fa rodes de premsa per explicar-nos que ha trobat feina en un bufet d'advocats. Mentrestant el partit no s'ha quedat només sense dirigents, sinó també sense votants: a les eleccions generals del 10 de novembre en van perdre més de dos milions i mig, que van migrar gairebé en bloc a Vox, el seu espai ideològic natural. Ciutadans, ho repetirem una vegada més, és i no ha estat mai altra cosa que un partit d'extrema dreta, per molt que Arrimadas insisteixi encara a adornar-se amb les pelleringues de la seva atrotinada disfressa de centre liberal. Ho saben bé les feministes i els col·lectius LGTBI, que abans admetien la presència del partit a les seves manifestacions i ara xiulen i escridassen els seus representants. Ciutadans sempre ha estat un partit basat en un discurs mentider i en la mediocritat dels seus dirigents, que com a única senya d'identitat ideològica té la del nacionalisme espanyol més agressiu i més intolerant amb la diversitat no tan sols de pensament, sinó també cultural i lingüística. Ara va de rota batuda i de camí cap a l'assimilació per part del PP. I encara allà on l'hi permeten, perquè Feijóo ja ha deixat clar que no els vol veure ni en pintura. Mai han estat res, però encara són menys.