La banca guanya

Popularment, Bankia és coneguda per diversos escàndols: el de les preferents, que va enfonsar materialment els centenars de milers de petits inversors que s'hi van enganxar els dits, o el de les targetes black, un instrument que s'havien donat a ells mateixos els membres del consell d'administració de Caja Madrid (i després de Bankia, amb l'honrosa excepció del banquer poeta Francisco Verdú, que no la va fer servir) per defraudar Hisenda. La sortida de Bankia a borsa també va ser una estafa descomunal, i la imatge de Rodrigo Rato tocant la campaneta ha quedat com una icona del desvergonyiment que campa en certes màximes altures de les finances i la política. Avui Rato és a presó, i un altre dels cappares de Bankia, Miguel Blesa, va morir en un aparatós incident amb una escopeta durant una cacera: segons l'informe forense, es va tractar d'un suïcidi. Per completar aquest retrat exemplar, recordem que tots i cadascun dels contribuents de l'Agència Tributària espanyola vam tenir el goig de fer la nostra aportació al rescat de Bankia, que ens va sortir tan sols per 22.424 milions d'euros (el rescat del sistema bancari sencer va superar els 60.000 milions), dels quals l'Estat just en recuperarà la part que li pertoca del seu valor de mercat. Tal com explica Ernesto Ekaizer, com que aquest valor és d'uns 3.000 milions d'euros, i la participació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) és del 61%, el que es recupera serien uns 1.830 milions d'euros, amb la qual cosa les pèrdues superen els 20.000 milions.

L'operació de fusionar aquest vampir que s'alimenta de diner públic amb CaixaBank respon, doncs, a la idea tan convenient (per al capitalista barrut) de privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Per a l'Estat té sentit, perquè es treu el mort del damunt i el torna a la vida reviscolat en forma de gran monstre financer (el desè més gran de la Unió Europea, diuen) amb un decidit perfil oligopolístic. CaixaBank, per la seva banda, fa així un pas decisiu en el seu rumb actual, que el du als antípodes de la idea de responsabilitat social que l'havia fet néixer i li havia donat raó de ser. Ara, a les oficines de CaixaBank, el client de tota la vida només hi fa nosa (sobretot els vells, expulsats a les operacions online i obligats a donar fe del fet que segueixen vius). O se segueix tolerant la seva presència, però és evident que el model de negoci apunta cap a una altra banda: la lliga de les grans corporacions d'àmbit multinacional.

Com diu Francesc Cabana a l'entrevista que li va fer en aquest diari Xavier Grau del Cerro, tot fa pensar que aquesta fusió certifica el final del sistema financer català, basat en unes maneres de fer que queden ara superades i sepultades. I la fi també –ara sí– del Procés. Si es va dir de La Caixa que era una de les tres grans institucions catalanes juntament amb el Barça i la Generalitat, és interessant veure que s'ha transformat en tota una altra cosa sense que el govern de Catalunya hi hagi tingut res a dir. El d'Espanya sí: hi ha donat la seva benedicció, i ho ha fet amb ganes.