A Bèlgica tremolen, vicepresidenta Calvo
Sembla que l'estil destraler que té Josep Borrell de fer diplomàcia no tan sols està ben vist dins l'executiu que presideix Pedro Sánchez, sinó que ha fet escola. La vicepresidenta Carmen Calvo (que durant els deus mesos de la legislatura anterior va oferir un perfil una mica més moderat, però que d'ençà de la investidura fallida de Pedro Sánchez fa amb molta convicció el paper de poli dolent) ha avisat que Espanya “prendrà decisions” contra Bèlgica en cas que la justícia d'aquell país es negui a entregar Carles Puigdemont a la justícia espanyola. Una decisió que, si es produeix, i segons adverteix també Calvo, Espanya “no respectarà”, perquè equivaldria a “no reconèixer la plenitud de la democràcia espanyola”. D'aquí plora la criatura, sens dubte. I també del fet de trobar-nos –com sempre– en període electoral, un temps en què els polítics de tot arreu diuen bestieses, però en què a Espanya s'assoleixen les més altes cotes de frenesí verborreic.
Un dels problemes greus del nacionalisme espanyol és el seu complex d'inferioritat. Pensen que els altres països miren Espanya per damunt l'espatlla, amb ironia o amb desconfiança, i que la veuen com un país encara endarrerit en molts d'aspectes (la famosa leyenda negra que aquest mateix nacionalisme espanyol sovint invoca com una etiqueta maleïda que no aconsegueix treure's del damunt). Això els fa reaccionar amb ira o amb fanfarroneria, com sol succeir amb els acomplexats que es pensen que superaran els seus problemes mostrant agressivitat. El cas és que allò que tal vegada pot passar a la barra d'un bar o a la grada d'un estadi (“Soy español, a qué quieres que te gane”) es torna pintoresc i contraproduent quan es tracta de relacions entre estats. I inadmissible si, com és el cas, es tracta d'un estat que n'amenaça un altre, quan tots dos són membres de la Unió Europea. La vicepresidenta Calvo no va concretar l'abast de les “decisions” que Espanya prendria contra Bèlgica, però va deixar caure algunes insinuacions: “els estats col·laboren... aquestes col·laboracions es poden alentir..”, va dir Calvo, donant a entendre un possible deteriorament de les relacions diplomàtiques entre Espanya i Bèlgica. No ho diu Jiménez Losantos, ho diu la vicepresidenta del govern.
El problema és que és difícil reconèixer “la plenitud de la democràcia espanyola” quan ni més ni menys que la vicepresidenta del govern intenta coaccionar públicament les autoritats polítiques i judicials d'un altre estat membre de la UE, i incita els seus governants a pressionar la justícia del seu país en el sentit que convé als interessos polítics no d'Espanya, sinó d'un govern en funcions i en plena campanya electoral. El més curiós, amb tot, és que la vicepresidenta es posi la bena abans de la ferida: la tercera euroordre contra Puigdemont tot just acaba d'iniciar el seu recorregut judicial, i encara falta temps per arribar a una resolució. Amenaçant d'aquesta manera, Calvo sembla donar per fet que el tribunal tornarà a denegar l'extradició.
