Benet i Jornet se'n va amb les bruixes

Dies d'obituaris, a causa del virus però també –òbviament– de totes les altres malalties: en el cas de Josep Maria Benet i Jornet, l'Alzheimer i el coronavirus han fet una aliança macabra per endur-se'l. Ell va ser l'autor, entre moltes altres peces teatrals de referència, de Revolta de bruixes, una història tendra i vitalista que conta la insubordinació de les dones de la neteja d'uns grans magatzems (el Teatre Lliure la va tornar a representar fa tres temporades, en un muntatge de Juan Carlos Martel Bayod). Sembla que hi hagi alguna cosa entre la paradoxa i la justícia poètica en el fet que l'home que va escriure sobre les empleades més humils se'n vagi en un moment en què les dones de la neteja, per primera vegada, són aplaudides, reben agraïments i són fins i tot tractades d'heroïnes. Elles, efectivament, formen part del personal que exposa la pròpia salut per defensar-nos a tots de la infecció vírica. Ara només falta que tots aquests aplaudiments es tradueixin en una dignificació de les seves condicions laborals.

Josep Maria Benet i Jornet és considerat el degà dels dramaturgs catalans, i amb motiu, perquè durant una bona colla d'anys va ser dels molt pocs que van mantenir la pràctica d'una escriptura teatral que havia quedat trencada per la Guerra Civil i l'obscurantisme de la dictadura. Quan es parlava amb ell, allò que ell primer recalcava eren la humilitat dels seus orígens i l'escàs valor, segons ell, de la seva obra. No era impostura ni falsa modèstia. Dels tres dons que Maria-Mercè Marçal agraïa en els seus versos (“haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida”) ell n'havia rebut dos, i n'era ben conscient i conseqüent.

Els crítics i els estudiosos de la literatura (ell mateix n'era, també modestament) segurament dividiran la seva obra en dos grans grups, el teatre i la televisió, i dins de cadascun hi podran anar establint categories successives. En televisió va ser el pioner, amb Poblenou, dels culebrons de TV3, amb totes les conseqüències que això ha tingut dins un cert imaginari de país (va entendre que la cultura popular, de la qual era devot, passava en els nostres temps necessàriament per la televisió), i també dins una certa indústria audiovisual catalana. En la seva escriptura dramàtica hi ha almenys dos trams, un de caràcter més social i un altre (a partir de Desig, i amb títols com Fugaç, E.R., Testament o El gos del tinent) amb històries protagonitzades per individus sotmesos a diferents processos de degradació, i amb una forta càrrega moral. És un nom indiscutible entre els que van fer possible el miracle del teatre català (i de la literatura catalana) del segle XX, que tenint-ho tot absolutament en contra va produir un segle d'or, com el va qualificar –amb justícia– Joan Triadú. Josep Maria Benet i Jornet mai va abandonar la postura ètica que, com ha recordat Marcel Mauri, li va fer exclamar, quan la també enyorada Muriel Casals li va comunicar que se li havia concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. “A mi? Per què?”