La bèstia creix

Fa la sensació que no ens acabem de prendre seriosament l'amenaça que significa el ressorgiment de l'extrema dreta. En part és comprensible que sigui així, perquè viure en una mena d'angoixa permanent no tan sols no serveix per a res sinó que resulta contraproduent. Però com que no hem arribat a la situació actual de cop i volta, sinó que ho hem fet per un lent camí de degradació política que fa anys que dura, la conseqüència és que tendim a acceptar la presència de l'extrema dreta com un factor més del dia a dia. A normalitzar-la, com se sol dir. O a desentendre'ns-en: allò de “ens volen pressionar amb l'espantall de l'extrema dreta”, amb què es justifiquen alguns dirigents de l'esquerra, o de l'independentisme, com si l'assumpte no anés amb nosaltres. No és cap espantall: l'extrema dreta no ve, ja és aquí i sempre en vol més. I l'assumpte va amb nosaltres perquè precisament ens tenen a nosaltres en el punt de mira.

La portaveu del PP, Cayetana com es digui, ha tornat a repetir que el moment polític actual (en referència a Catalunya) és “més difícil” que quan ETA matava. No és la primera vegada que des del PP es diu aquesta atrocitat i no serà la darrera, perquè el PP ha tret tot el suc imaginable de les víctimes del terrorisme etarra i està plenament disposat a continuar fent-ho. Tanmateix, ben pocs mitjans qüestionen que el PP ocupi l'espai del centredreta de la política espanyola. ¿Un partit que repeteix consignes d'aquesta naturalesa és de centredreta? Cal insistir tant com calgui que l'ús del llenguatge, el valor i el contingut de les paraules, és fonamental. Just a l'inrevés del que fan la gran majoria de polítics del sistema, a dreta i a esquerra: grapejar les paraules, estirar-les i afluixar-les fins a fer que ho signifiquin tot i res a la vegada, perquè mai saben quan s'hauran de desdir del que han dit tot just el dia anterior. El fet que la classe política, com a tal, aparegui a les enquestes entre les principals preocupacions dels ciutadans respon a aquest fet: no es pot confiar en ells perquè fan que les paraules deixin de tenir sentit. Tant és dir una cosa com la contrària. Això permet que el PP es mantingui com “un partit de cendredreta”, o que la croada de Vox per tornar tant com sigui possible als valors socials polítics del franquisme sigui presentada com una “guerra cultural”, un terme que fàcilment es presta a l'equívoc. Més que més, si tenim en compte que el que representa Vox, i el seu efecte d'arrossegament (que afecta tot el debat i el discurs públics, empenyent-los més cap a la dreta), s'estén fàcilment entre els segments menys atents, o menys preparats, de la ciutadania, que són molt i molt amplis. També solen ser els segments més vulnerables, que no veuen o no volen veure que donar suport a l'extrema dreta és una opció que els deixa definitivament sense cap oportunitat. Però que ells no ho vegin o no ho vulguin veure no vol dir que els altres ens en puguem desentendre. Entre la desinformació dels uns i la descurança dels altres, la bèstia va creixent i les conseqüències les paguem tots.