La bona gent i els violadors en grup

En vuit mesos hi ha hagut 37 casos de violacions en grup a l’estat espanyol, i aquests són els casos dels quals es té constància perquè les víctimes els han denunciat. Tots els violadors comparteixen unes determinades característiques: són –per descomptat– homes, són joves (n'hi ha de menors i n'hi ha que tenen trenta-i-tants anys) i tots responen a aquell perfil tan habitual entre els criminals que els sol catalogar com a persones absolutament normals. Molts d’ells, segons persones que els són properes, amb virtuts dignes de ser esmentades: molt simpàtics, o molt divertits, o molt generosos, o molt amics dels seus amics. La majoria no venen de la marginalitat ni de la delinqüència, sinó d’entorns plenament integrats dins la societat. No pateixen trastorns mentals ni addiccions, són complidors a la feina, molts tenen parella (i, de vegades, fills) i responen sense problemes a la idea estàndard del ciutadà exemplar.

Però un dia s’ajunten amb tres, quatre o cinc amics, bons amics, i violen una dona. Preferentment jove, necessàriament desvalguda. Dir que es converteixen en animals és fals: els animals (fins i tot els que conviuen amb l’home, que diuen que n’aprenen els comportaments) no violen, i menys en grup. Intentar entendre per què ho fan és el primer pas per aturar aquesta onada de violència, i no és fàcil: hi intervenen molts factors. Però n’hi ha dos que cal subratllar: l’efecte crida que generen en ells altres violacions anteriors, i sobretot un sistema polític i mediàtic que segueix fent bandera de la criminalització de les víctimes i de la justificació de la conducta dels violadors. Això ens du al més baix de la misèria humana, però no només la dels criminals: també la d’aquests que, sense acabar de dir-ho, els animen a fer-ho. No acaben de dir-ho, però se’ls entén tot. La bona gent pot fer molta por.