Borrell no comunica

Amb pocs dies de diferència, a l'alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, li han arribat avisos que han fet trontollar la seva habitual arrogància. D'una banda, el govern d'Espanya ha decidit prescindir de la seva tutelada Irene Lozano com a secretària d'estat d'Espanya Global: Lozano ha estat reubicada com a presidenta del Consell Superior d'Esports –sigui el que sigui això– i la mateixa Espanya Global, que va ser una iniciativa impulsada per Borrell com a ministre d'Exteriors, sembla destinada a seguir el mateix camí que l'extingida Marca Espanya del no menys arrogant Margallo, després d'haver ofert més d'un episodi galdós (com aquell vídeo sobre les bondats d'Espanya i el seu sistema judicial en què sortia Oriol Junqueras dibuixat com un lladre). A banda d'una inexplicable fama d'homes intel·ligents (inexplicable per com ells mateixos la desmenteixen), a Borrell i Margallo els uneix el fet d'haver convertit el ministeri d'Exteriors en un instrument al servei de la seva obsessió pel conflicte entre Espanya i Catalunya.

Nova relliscada de Borrell: qüestiona el moviment dels joves pel clima i Brussel·les el desautoritza

El nou govern de Pedro Sánchez sembla voler posar distància (sense fer-ho massa evident, però distància al cap i a la fi) amb qui va ser un dels pesos pesants del gabinet anterior. I això a Borrell el pot preocupar, però encara l'hauria de preocupar més el fet que la Comissió Europea desautoritzés i es desmarqués de les seves opinions sobre els joves que es manifesten per reclamar als dirigents del món que impulsin mesures contra el canvi climàtic. Borrell els va caricaturitzar amb agror com a víctimes del que va anomenar "la síndrome Greta Thunberg" i els va acusar de ser un nens consentits que no són conscients d'estar demanant la fi de l'estil de vida acomodat al qual estan acostumats. Borrell va demostrar així que no és reaccionari tan sols en la qüestió nacional sinó que està perfectament alineat entre els "señoros siglo XX" (per fer servir la feliç expressió de l'escriptora Begoña Ménez) que professen idèntic menyspreu per mil·lennials, feministes, ecologistes, independentistes, amics de Julian Assange i, en general, qualsevol element que pugui desestabilitzar la seva rància visió del món.

Les institucions europees (que ja havien mostrat recel per les seves efusions a propòsit dels indis americans) han deixat Borrell tot sol fent el ridícul amb els joves del Climate Change i el Fridays for Future, i tal vegada per això l'home ha arribat a disculpar-se fins a tres vegades en els últims dies, cosa insòlita en ell. Ara bé, ja que hem esmentat l'independentisme, és necessari prendre nota d'un fet: si bé Borrell ha estat amonestat quan ha insultat els joves ecologistes, en canvi fer el mateix amb el moviment català per les llibertats civils i la independència li havia sortit completament gratis. Borrell, extraviat en els seus deliris egòtics, no comunica. Però a l'independentisme català li queda encara molta feina per generar consens internacional al seu voltant.