Buidar l'Estat de franquisme
El Procés no ha dut la independència de Catalunya, però sí que ha tingut múltiples conseqüències, no totes dolentes. Una de les més importants ha estat posar en evidència fins a quin punt el franquisme continua ben viu als poders i a les institucions de l’estat espanyol, així com a la mentalitat i la lògica de molts dels seus dirigents/servidors/munyidors (les tres paraules no són excloents). El Procés ha fet palès que l’expressió franquisme residual era falsa, per optimista. De residual res de res: en molts casos podem parlar de franquisme ben hegemònic i hereditari. Fins i tot la paraula franquisme peca també d’un excés d’optimisme. Les elits dominants a Espanya manen de bastant més enrere, i Franco només va ser un servidor seu, a qui es va encarregar acabar amb un govern molt semblant al que va començar a existir ahir, amb la investidura de Pedro Sánchez com a president. Franco va acomplir l’encàrrec amb una guerra i una dictadura sanguinàries. A molts dels seus descendents ideològics els encantaria tornar a aplicar la recepta, però els hi impedeix el fet que Espanya formi part del context europeu sorgit de la Segona Guerra Mundial. Alguns independentistes haurien de recordar això abans de repetir que Europa no serveix per a res, etc.
Bé, el que s’ha vist aquests dies intentant impedir per tots els mitjans la investidura de Sánchez són aquests descendents del franquisme en plena acció. No dubten a recórrer a procediments com l’amenaça, el xantatge, el suborn, l’insult o la intimidació, sense cap sentit de la mesura ni del decòrum. Habitualment aconsegueixen mantenir una mica més les formes (no gaire), però aquesta vegada han mostrat totes les plomes perquè senten que se’ls pren una cosa que els pertany, i aquesta cosa és Espanya. No tan sols no tenen cap dubte que l’Estat és seu, sinó que també estan completament convençuts que no pot caure en mans d’aquests que ara han accedit al poder com a socis d’investidura. Comunistes, separatistes, xusma. Per això s’esgargamellen acusant Pedro Sánchez i el PSOE de traïdors. En teoria el PSOE és dels seus, i ara s’ha venut als enemics d’Espanya (als enemics del franquisme) a canvi d’un govern que ells intentaran fer saltar pels aires de la manera com sigui. Com ja varen fer amb el govern de la República. Senzillament no ho poden sofrir.
La patrimonialització d’un estat, o d’un país, no és un fenomen exclusivament espanyol. A Catalunya també hi va haver una Marta Ferrusola que es va lamentar amargament que els "havien entrat fins a la cuina" quan es va formar el primer tripartit: una altra conseqüència positiva del Procés ha estat fer sortir a la llum la porqueria que s’havia amagat sota les catifes durant els mandats de Jordi Pujol. Per això, una prioritat del nou govern d’Espanya (potser la primera) hauria de ser buidar de franquisme les institucions de l’Estat. No serà una feina fàcil ni que es pugui fer a curt termini, però és imprescindible. I no és aliena al futur de Catalunya, ans al contrari.
