La clau europeista
Tan bon punt es va conèixer la sentència del Tribunal Justícia de la Unió Europea que estableix l'anomenada doctrina Junqueras, va esclatar dins el nacionalisme espanyol un brot ben notori d'antieuropeisme. Sembla que a molts els costarà entendre, o acceptar que entenen, el fet obvi que el dret europeu també és dret espanyol, d'ençà de l'entrada d'Espanya a la UE, com remarca aquests dies el jurista Joan Queralt. No és la primera vegada que ho fan: quan la justícia alemanya va resoldre que descartava el delicte de rebel·lió i que només podia extradir Puigdemont per l'acusació de malversació, Pablo Casado va proposar tancar fronteres i fer sortir Espanya de l'espai Schengen. Mentre la Unió Europea va vigoritzar els comptes espanyols amb generoses transfusions de fons (van ser els temps de l'"España va bien" d'Aznar, per exemple), que després els successius governs espanyols gastaven en obres públiques que no servien per a res (gran part de la xarxa AVE, per posar només un exemple), l'europeisme figurava que era un valor a l'alça. Però quan els tribunals europeus posen en evidència els abusos comesos per una justícia espanyola polititzada, aleshores Europa es converteix en un altre enemic. Com tots els nacionalismes, el nacionalisme espanyol és aprofitat, interessat i victimista.
L'independentisme català s'ha alliberat en bona part del llast nacionalista, però sí que persisteix un sector nacionalista català que, de forma anàloga a l'espanyol, ha clamat per girar l'esquena a la Unió Europea quan ha trobat que no li anava a favor. La Unió té comportaments impresentables en molts aspectes (la hipocresia amb els migrants i refugiats, la tebior amb les polítiques de canvi climàtic), però pensar que és viable una Catalunya al marge d'Europa no té cap sentit. És cert que ens hem cansat de sentir la resposta automàtica segons la qual el conflicte de Catalunya amb Espanya és “un afer intern” en el qual les institucions europees no volen entrar ni sortir. Però també és evident que, si Espanya –i Catalunya– no hagués format part de la UE, la repressió d'aquests últims anys hauria estat molt més crua, violenta i generalitzada del que ha estat, des de l'1 d'octubre de 2017 fins avui.
Un exemple que pot ajudar a il·lustrar-ho és el d'Escòcia. A diferència dels anglesos, els escocesos han votat àmpliament per opcions netament europeistes (independentistes i europeistes), i potser això té alguna cosa a veure amb el fet que, després que el 31 de gener es posi en marxa la maquinària del Brexit, es prevegi la inclusió dins l'agenda europea de la petició d'un segon referèndum d'independència per a Escòcia. La conclusió seria que l'antieuropeisme és una actitud reaccionària i pròpia de nacionalismes retrògrads d'estat. L'opció progressista és la d'una Europa unida, amb prou ambició i força per aprofundir en els milloraments democràtics que evidentment li falten. I els moviments independentistes sempre s'hauran d'esforçar per deixar clares les seves credencials democràtiques, europeistes i de progrés social.
