Contra l'abstenció (a les Balears i el País Valencià)
“Només una mobilització extraordinària de les forces de progrés al País Valencià o les Balears pot impedir la formació de nous tripartits de dretes”, escrivia fa uns dies el subdirector de l'ARA David Miró en la seva anàlisi de l'acord de govern entre el PP, Ciutadans i Vox a Andalusia. És ben cert. El pacte andalús d'ultradreta, a pesar de les friccions i els enfrontaments entre els seus tres signants, ha nascut amb vocació de reproduir-se a tants llocs com es pugui a les eleccions municipals del maig, que a les Balears i al País Valencià també són autonòmiques. Pablo Casado beneeix sense embuts aquesta fórmula, i Albert Rivera la practica fent el desmenjat, no per falta d'entusiasme (és tan d'ultradreta com els seus dos socis), sinó per mantenir les aparences i no fer malbé alguns projectes ambiciosos, com el cobejat vincle amb Macron. Sigui com sigui, allà on sumi, el tripartit d'ultradreta es repetirà.
El País Valencià i les Balears són objectius estratègics, en la mesura que la dreta espanyolista els considera feus de la seva propietat que ara estan usurpats per governs d'esquerres formats per socialistes en aliança amb Compromís, Més i Podem. Són estratègics també, per tant, per als socialistes, que si en perdessin els governs perdrien també dues comunitats que saben importants (a pesar del maltractament en inversions i balances fiscals que se'ls dispensa, tant per part del PP com del PSOE). Pel que fa als lideratges locals (Biel Company a les Balears i Isabel Bonig al País Valencià al PP; Xavier Pericay i Toni Cantó a Ciutadans), es limitaran a complir les ordres que rebin de les cúpules dels seus partits. La probabilitat que Vox entri als Parlaments valencià i balear és alta, per no dir que és gairebé segur, i si de cas caldrà esperar a veure si ho farà amb més o menys força que a l'andalús.
Ara bé, això no suposa un augment del vot de la dreta espanyolista, sinó la seva fragmentació en tres forces (en una correlació en què Vox creix sobretot a costa del PP, amb el curiós aplaudiment de Casado i la seva executiva). La clau, doncs, residirà en la mobilització del vot d'esquerres, o progressista. Si hi ha una abstenció alta d'aquest electorat, com a Andalusia, els governs d'ultradreta estan servits tant en un cas com en l'altre. Si, per contra, la participació és alta o molt alta (la de l'electorat de dretes s'ha de donar per descomptada, no falla mai) serà possible evitar-los.
En el cas de les Balears existeix una variable que pot ser decisiva: el PI (Proposta per les Illes), el partit autòcton de centredreta liderat per Jaume Font i Josep Melià, de tarannà regionalista o nacionalista moderat, a l'estil de Coalició Canària. És ben possible que sigui el que faci decantar la balança cap a un bloc o cap a l'altre. Tots tenim encara a la memòria la marciana legislatura de José Ramón Bauzá, de manera que no cal explicar la calamitat que suposaria per a les Balears un nou govern d'ultradreta, només que encara més obcecat i reaccionari.