Covards contra els morts (del franquisme)
La dreta espanyola és d'idees i d'odis fixos. És, de fet, una dreta ideològica construïda damunt una emoció, que és la de l'odi, i per això en parlen tant. La seva manera d'entendre la política, i la vida mateixa, pot ser caduca, però els seus odis no caduquen mai.
N'hi ha un en particular, d'aquests odis, que és recalcitrant i sempre renovat, i és el que professen per les víctimes del feixisme. A la dreta espanyola no la inquieta tenir un país sembrat amb milers de cadàvers mal enterrats a les cunetes, o acaramullats dins pous o fosses comunes (fins al punt que Espanya és el segon país del món, després de Cambodja, amb més víctimes de la repressió per recuperar). No tan sols no els inquieta sinó que els sembla bé que sigui així, i quan els descendents d'aquestes víctimes han decidit organitzar-se en associacions de memòria històrica per aconseguir la reparació dels noms dels seus familiars no han dubtat a fer-ne befa i escarni (el mateix Pablo Casado solia fer-ho, sobretot quan era president de les Noves Generacions del PP, o vicesecretari de comunicació del mateix partit), ni a fer-los la vida impossible sempre que n'han tingut ocasió.
Ara ho han tornat a fer a Madrid, on l'actual Ajuntament neofeixista format per PP i Ciutadans amb el suport de Vox ha fet retirar del cementiri de La Almudena un memorial dedicat a les víctimes del feixisme. El memorial havia de constar de diverses plaques. En una hi havia d'haver gravats uns versos del poeta Miguel Hernández, i en una altra, unes paraules de Julia Conesa, una de les Trece Rosas, que és com són conegudes les tretze joves (moltes d'elles militants socialistes) que van ser assassinades per la dictadura franquista pocs mesos després d'haver acabat la Guerra Civil. Miguel Hernández va morir l'any 1942 d'una tuberculosi que va contreure com a conseqüència de les condicions insalubres en què es trobava tancat a la presó: en un “acte de generositat del Caudillo”, com van subratllar les autoritats del moment, se li va commutar la pena de mort per trenta anys de presidi, als quals de tota manera tampoc va sobreviure.
Ha estat notícia la retirada de les plaques dedicades al poeta i a la jove d'esquerres afusellada, però potser la principal mostra de crueltat de l'Ajuntament de l'alcalde Almeida és la que fa referència a les plaques de granit que duien gravats els noms de 2.937 víctimes del franquisme. Com que tampoc seran col·locades, l'associació Memoria y Libertad ha demanat que l'Ajuntament els en faci donació, ja que hi ha escrits els noms dels seus familiars. El segon tinent d'alcalde, el pepero Borja Fanjul, els ha respost que no, perquè aquestes plaques “són propietat de l'Ajuntament”.
L'odi fet política és exactament això. I és hereditari: els feixistes se'l transmeten entre ells, a través de les generacions. No aprenen que, com més els volen fer callar, els morts parlen més clar i més fort. I amb els versos de Miguel Hernández es riuen per sempre d'ells i de la seva covardia.
