De los Cobos, Carballo, Espejel
Sobre Diego Pérez de los Cobos és necessari recordar que va ser processat per tortures i que es va presentar voluntari per ajudar en el cop d’estat del 23-F. Són dades prou sabudes, però amb gent com De los Cobos és bo recordar els punts més destacats del seu currículum, a fi que els serveixin de targeta de presentació. Algú li retraurà el fet de ser fill d’una significada família de feixistes, però això no és cap dada significativa perquè la família no es tria. El que sí que cal tenir en compte és que la seva actuació diguem-ne professional l’arrenglera dins la nissaga de policies com Villarejo, Billy el Niño, Melitón Manzanas i tants altres sicaris que la ultradreta i el nacionalisme espanyol han tingut (i tenen encara, i per molts d’anys) dins els cossos i forces de seguretat de l’Estat.
També dins la magistratura i la judicatura, i això és el que vam veure amb la declaració de Pérez de los Cobos a l’Audiència Nacional, en el judici contra Trapero i l’antiga cúpula dels Mossos. Vam veure un fiscal que exhibeix duresa amb uns acusats que ja dona per condemnats, i que supura servilisme davant d’un comandament que li ha de servir per apuntalar un relat acusador basat en la mentida, la injúria, el cinisme i la ignorància (derrapades lingüístiques incloses). La llarga i depriment escena de sofà que van protagonitzar el fiscal Carballo i el coronel De los Cobos, amb el beneplàcit de la jutge Espejel, serveix com a escenificació perfecta del que significa un escarni a l’estat de dret a càrrec dels que se suposa que haurien de ser els seus servidors. Ni tan sols practiquen un mínim de dissimulació, i la connivència entre ells (per destruir l’enemic que pensen que tenen atrapat) es manifesta de manera obscena a ulls de qualsevol observador imparcial.
De les moltes mentides que va explicar De los Cobos (sense que ningú es prengués la molèstia de corregir-lo, fins que van arribar els interrogatoris de les defenses) és dubtós que n’hi hagi cap que serveixi per fonamentar el delicte de sedició, que és pel que se suposa que encabat volen condemnar Trapero. Només en surten clares dues coses, totes dues preocupants però a nivells diferents. Una és l’odi patològic que De los Cobos professa per Trapero, una autèntica obsessió malaltissa que a les persones més o menys normals ens costa d’entendre però que és una emoció habitual entre la gent d’extrema dreta. Això és inquietant però parla només de la qualitat humana de De los Cobos. L’altra afecta, en canvi, la seva praxi professional i, per extensió, la de molts comandaments policials: és l’absoluta incapacitat per comprendre que un dispositiu policial com el de l’1-O no estigués pensat prioritàriament per exercir la violència contra la ciutadania. Dit d’una altra manera, a Pérez de los Cobos (i a Carballo, i a Espejel, i a tots els que pensen com ells) no els entra al cap que en una situació com aquella la policia fes res que no fos carregar contra els ciutadans. Això sí que defineix un deep state, i la mentalitat que el regeix.
