Desitgen res més els senyors?

Segur que la decisió del Tribunal Constitucional de fer repetir al Tribunal Suprem la sentència contra els individus que van assaltar la llibreria Blanquerna de Madrid la Diada del 2013, perquè es van vulnerar els seus drets “a un procés amb totes les garanties i a la presumpció d'innocència”, respon a un respecte escrupolós per la llei i els principis d'una justícia, precisament, garantista. ¿Tenen drets una colla de neofeixistes que irrompen en una llibreria amb actitud clarament violenta, clavant empentes a les persones presents, causant destrosses al mobiliari i cridant proclames franquistes? Sí que en tenen: en un estat democràtic i de dret, aquesta gentussa tenen els mateixos drets que qualsevol ciutadà, i és imprescindible que els siguin respectats. De la mateixa manera, segur que la concessió a Iñaki Urdangarin d'un tercer dia de permís a la setmana respon també a una aplicació irreprotxable del règim penitenciari i al respecte pels drets del condemnat, etc. ¿Té drets un lladre que s'aprofita d'una situació de poder (en aquest cas, com a membre de la reialesa) per muntar un entramat de corrupció amb l'única finalitat de robar grans quantitats de diner públic? Sí que en té: en un estat democràtic i de dret, aquest vulgar delinqüent té els mateixos drets que qualsevol ciutadà, i és imprescindible que li siguin respectats.

El problema ve quan, davant de casos com els mencionats, ens venen al cap les paraules del sogre d'Urdangarin, el rei emèrit Joan Carles, afirmant que tots som iguals davant de la justícia. El respecte meticulós i primfilat als drets dels ciutadans és exigible en tota democràcia, però ho ha de ser sempre i en tots els casos. És possible que els drets dels fatxes de la llibreria Blanquera fossin vulnerats, però els dels líders polítics i civils catalans van ser laminats, i a més en directe i per la televisió durant el judici del Procés (també al Suprem), i alguna cosa ens diu que no serà al TC ni a cap altre tribunal espanyol on trobaran reparació. Els drets dels joves d'Altsasu també van ser fets a bocins, i encara els seus familiars i amics van haver de suportar que Albert Rivera anés a fer-los befa a casa seva. Els drets del raper Valtònyc també caldrà anar a demanar-los a la justícia europea, perquè l'espanyola ja ha sentenciat (també al Suprem) que enfotre's en una cançó de la família d'Urdangarin val tres anys i mig de presó. Els drets de centenars de dones violades o agredides que no han rebut l'atenció deguda, ni de la justícia ni de la policia, qui sap on paren. El mateix val per als drets de tants d'homosexuals que han estat insultats o agredits en plena via pública només pel fet de ser-ho. O el dels migrants, sobretot els de pell més fosca. I què podem dir dels drets de totes les persones que es veuen obligades a dormir al carrer, en un país amb una Constitució que consagra el dret de tothom a un habitatge digne? La justícia es converteix en una farsa quan és administrada per ments reaccionàries, cruels amb els dèbils i servils amb els poderosos.