Desvetllaments constitucionalistes

Tal vegada el ministre de Justícia (i notario mayor del Reino, no ho oblidem), Juan Carlos Campo, és conscient que presentar el rei i la Corona com una espècie d'institució intermitent, que pot anar o no pot anar a Barcelona segons quines siguin les previsions polítiques i judicials de la setmana, és conceptualment ridícul. Ridícul per a la Corona i per al govern que li diu al monarca que actuï d'aquesta manera, s'entén. Si n'és, de conscient, aleshores sí que potser té raó Pablo Casado i el que vol Pedro Sánchez és soscavar la monarquia sense que es noti (és una ironia, no s'enfadin). En qualsevol cas, això sí, la utilització d'un criteri de tan poca solidesa institucional (ara no pot venir perquè ve l'aniversari de l'1-O i la justícia està a punt d'inhabilitar de forma abusiva el president de la Generalitat; ara sí que pot venir perquè tot això ja ha passat) és indicativa de la velocitat i la frivolitat amb què es ventilen els assumptes més greus en la política actual. Ara em veuen, ara no em veuen, sembla ser la norma. En aquest cas, el conflicte entre Catalunya i Espanya es converteix en una mena de sainet que es mesura segons la quantitat de manifestacions que es poden preveure en una setmana o en la següent.

És ben segur, tanmateix, que Felip VI tindrà divendres a Barcelona una sonora protesta a càrrec dels independentistes i els republicans que el coronat va assenyalar, el 3 d'octubre d'ara fa tres anys, com a objectiu de la persecució policial, judicial, política i mediàtica que hem pogut veure d'aleshores ençà. La qüestió és evidentment de fons: tan de fons que ens podem remuntar fins a 300 anys enrere per reconstruir-ne tota la història, però que, en termes més recents, ocupa la primera plana dels darrers deu anys de la política espanyola i la catalana. Després d'aquests deu anys, el punt en què es troba la política espanyola és d'estancament en un nacionalisme acubat, de retòrica forassenyada, gesticulacions estridents i plantacions de desenes de milers de banderes onsevulla. S'ha de dir que, curiosament (o no gens), una expressió especialment barroera d'aquest nacionalisme s'ha produït ara no contra Catalunya sinó contra Madrid, vertadera ciutat-estat que s'ha revoltat contra el govern d'Espanya, de la mateixa manera que també s'hi revolten els jutges i aquest rei que només pot anar a Barcelona segons quins dies. Anotem, en la crisi madrilenya, l'absoluta falta de lideratge de Casado, en benefici del caspós protagonisme acaparat per Ayuso. I de passada, la crida de Carrizosa a construir una espècie de front constitucionalista per a les properes eleccions catalanes, amb una candidatura conjunta de Ciutadans, PP i PSC: no succeirà, però dona una idea de la falta de rumb i de nord en què es troba el nacionalisme espanyol, tancat en els seus propis excessos. Que són els que de debò soscaven la Corona espanyola, juntament amb els excessos d'un altre tipus als quals és abonat l'altre rei, el que encara és a Abu Dhabi, en una suite a sis mil euros la nit.