El disputat vot d’un assassí de Terol
La darrera incògnita que queda per desvelar sobre la investidura més atribolada és si es produirà o no el Tamayazo, és a dir, un trànsfuga que impedeixi in extremis que Pedro Sánchez sigui president amb el suport d’una tropa d’assassins i de fanàtics. Es veu que Inés Arrimadas no ha escatimat esforços perquè aparegui aquest trànsfuga, que ella prefereix anomenar “un valiente por España”. És digne de menció a part el cas de la líder de Ciutadans, per la seva obstinada capacitat de resistència al sentit del ridícul.
Ara bé, en l’operació per alterar de mala manera la majoria parlamentària, Inés Arrimadas no ha estat sola, ni de bon tros. Tot el bloc de la ultradreta espanyolista (Ciutadans, Vox i el PP) s’ha dedicat a perseguir i pressionar no tan sols diputats socialistes que veien susceptibles de cedir a les pressions, sinó també totes aquelles formacions petites de perfil ideològic conservador que es troben representades en un Congrés més atomitzat que mai. La indigna astracanada es va fer pública en denunciar-la el representant de Terol Existeix, Tomás Guitarte, a qui de sobte els guardians de les essències espanyoleres consideren també un enemic de la pàtria extremadament perillós, i a qui la premsa afí ja ha convertit en blanc preferent del seu periodisme de difamació. Allò que va denunciar Guitarte ho va corroborar el sempre expressiu Juan Carlos Girauta, tuitejant furiós des de la seva heroica talaia a Toledo: “Todavía lo va a joder todo un aprendiz de nacionalista turolense”. El “todo” que s’anava a “joder” és aquest darrer intent d’impedir un acord de govern entre esquerres espanyoles i catalanes de la manera que sigui, preferentment la més bruta possible. No és tan sols que no els quedi altra sortida que jugar brut, és que els encanta fer-ho.
El diputat Guitarte, doncs, ja és també un assassí i un fanàtic, com ho som tots aquells que estem contra la depriment visió de la cosa pública que representa la triple dreta espanyola. El que ha succeït amb ell recorda aquella estupenda novel·la de Miguel Delibes, El disputado voto del señor Cayo, sobre la qual també es va fer una pel·lícula amb el mateix títol. La història, en aquest cas, transcorre durant les eleccions de 1977, les primeres de la democràcia, i explica les pressions que rep l’alcalde d’un poblet de l’Espanya buidada (aleshores ja existia), de només tres habitants, per votar unes sigles o unes altres. Fins que la ultradreta ho empastifa tot amb la seva irracionalitat, i la maquinària dels partits democràtics fa decaure també la il·lusió i l’esperança. Una vegada més, ens trobem davant d’una d’aquestes ficcions que no perden vigència perquè en realitat no ens hem mogut d’allà on érem.
El PP ha triat el seu camí, i no és el de la serenitat i la moderació. L’episodi grotesc de Terol Existeix, i el molt alarmant de la Junta Electoral Central, indiquen quin serà el camí de la dreta espanyola d’ara endavant.
