Com s'escampa el feixisme
El fet que dilluns passat, Dia Internacional Contra la Violència de Gènere, Vox negués precisament l'existència d'aquesta violència ha merescut el rebuig unànime de tota la resta de partits polítics, incloent-hi el PP i Ciutadans, que són precisament els socis de Vox a l'Ajuntament i a la Comunitat de Madrid (i també al govern autonòmic de Múrcia i a la Junta d'Andalusia). El grau d'hipocresia dels dos partits del suposat centredreta és monumental, no tan sols per aquests pactes de govern, sinó perquè ells han estat els responsables directes (amb la col·laboració especial del PSOE i la seva inepta campanya per a les últimes eleccions generals) de l'existència i de la força que ha arribat a agafar Vox. Són el PP i Ciutadans els que durant anys han adobat el terreny dels múltiples negacionismes que constitueixen el discurs i l'ideari del partit d'extrema dreta: negacionisme de la violència masclista contra les dones, i també negacionisme dels crims del feixisme, negacionisme de la memòria històrica, negacionisme de la migració i dels refugiats, negacionisme del canvi climàtic, negacionisme de la diversitat lingüística, cultural i política, negacionisme de la diversitat sexual, etcètera.
El problema és que aquest discurs i aquest ideari s'escampen sense problemes, com el vermell d'un ou que esclata, entre segments ben amplis de la ciutadania. Per molt que se'ls rebutgi i se'ls condemni, o precisament perquè se'ls rebutja i se'ls condemna. Això els proporciona l'aire sempre atractiu d'allò que és prohibit, a més de la capacitat d'atracció que tenen els missatges simples entre una població que ha estat educada precisament per viure dins el simplisme i la ignorància. Violència de gènere, memòria històrica, migrants, refugiats, canvi climàtic o diversitat de qualsevol tipus són qüestions que introdueixen complexitat dins la vida quotidiana, i complexitat vol dir esforç: de comprensió, d'acceptació, de convivència. El que ven Vox, com ho venen tots els feixismes europeus (que sovint són anomenats nous, però que no en tenen res, de nous), és la il·lusió d'estalviar-se aquest esforç. Contra la complexitat, simplificacions brutals i dràstiques, sovint exposades entre rialles que apel·len a la part més irracional i grollera de la condició humana, aquesta que tenim tots i que se suposa que procurem dominar per poder conviure. Fins que uns, o uns molts, decideixen donar-hi solta. I uns altres, molts més, callen i els deixen fer.
Els rebutjos i les condemnes a Vox, a més d'hipòcrites, arriben tard. Fa massa temps que la majoria del sistema polític i dels mitjans de comunicació tracten aquest partit amb completa naturalitat, com un més, mentre titllen de nazis, totalitaris i xenòfobs partits que no ho són però que els molesten, com Unides Podem, Bildu o –per damunt de tots– els independentistes catalans. Quan es repeteix que les paraules no són innocents i que jugar amb el seu significat pot tenir conseqüències nefastes, es vol dir precisament això.