Fer contra els fatxes
El ninotaire José Antonio Fernández —o Fer, que és com el coneixíem els seus molts lectors i l'anomenaven també els seus amics— ha estat una d'aquestes persones dotades amb un talent molt rar i per tant molt valuós, que és el de fer riure de coses que en principi no fan cap gràcia. Tota l'obra d'en Fer és un al·legat (divertidíssim, però al·legat) contra el pensament autoritari, contra l'obscurantisme i contra l'endarreriment, els mals que caracteritzaven la dictadura dins la qual ell havia nascut i crescut, però que no es varen acabar amb ella, ni de bon tros. Les Historias fermosas i els personatges inoblidables (l'Urelio, el mossèn, el Santcrist, etc) de Puticlub, per esmentar els seus dos còmics més coneguts, així com la vinyeta diària que durant 33 anys havia publicat als diaris Avui i El Punt Avui, com també la seva feina —com a director, però també implicat de moltes altres maneres— en capçaleres fonamentals de l'humor gràfic com El Papus o El Jueves, tenien un objectiu que mai va perdre de vista: tocar els collons al poder i molt especialment als fatxes, per dir-ho més o menys com ell. Fer, com molts dels dibuixants i guionistes de la seva distingida generació (Ivà, Óscar, Kim, Azagra, etc.) sabien de què parlaven quan parlaven de feixistes, i sabien també com tractar-los: rient-se'n, que és allò que més detesten els feixistes. Perquè riure és, o pot ser, el més gran acte de llibertat, el que no pot ser reprimit ni tan sols amb presons ni amb escamots violents.
Avui mateix ja trobem a faltar les vinyetes d'en Fer, en un dia en què han succeït diverses coses. D'una banda s'ha aprovat al Congrés de Madrid l'avantprojecte de l'anomenada llei de memòria històrica, que anul·la les sentències dels judicis del franquisme i que per primera vegada persegueix l'apologia del franquisme i pot suposar la base legal per trobar un final a abjeccions incompatibles amb una democràcia com el Valle de los Caídos o la Fundación Francisco Franco. Evidentment és insuficient, en una Espanya que encara avui té presos polítics i que té el franquisme, o els seus hereus, tristament incrustat a les institucions de l'Estat. Però és bastant millor que no res, i a la vegada coincideix amb uns dies en què el PP trontolla davant de l'escàndol del cas Kitchen, fins al punt que un Casado acorralat es planteja fins i tot canviar la seu del carrer Génova i, si convé, les sigles del partit, en una operació que recordaria bastant la transmigració de les ànimes des de Convergència cap al PDECat. Per la seva banda, Vox presenta una proposició per reformar la llei de partits, amb la finalitat d'il·legalitzar els partits independentistes catalans, i també EH-Bildu i (posats a fer) el PNB. No tirarà endavant, però ens recorda quin seria el to en cas que un dia governessin Espanya els d'Abascal i els de Casado, segurament també amb els d'Arrimadas. Allò que encara mou Espanya, i la mourà molt de temps, és el desastre i la vergonya de la Guerra Civil i la dictadura franquista. I enyorarem molt en Fer.
