Ferides tan fondes
En sortir de la reunió, Pedro Sánchez va reconèixer que hi ha “ferides molt fondes” que ha causat el conflicte entre Catalunya i Espanya, i que serà molt difícil tancar-les. Va augurar, aquesta vegada amb raó, “un camí llarg i difícil” per al diàleg. Això no és incompatible amb el que demanava Quim Torra, que és passar de les bones paraules als fets tangibles. Un primer senyal positiu és que s'hagin emplaçat per reunir la taula de diàleg dins aquest mes mateix, i que siguin ells dos els qui l'encapçalin a fi de donar-li el màxim relleu polític i institucional.
La diferència entre els dos presidents és que Torra es troba al final del seu mandat, mentre que Sánchez es troba al començament del seu (bé: al tercer començament, potser) i amb l'ambició de mantenir-se al poder tant de temps com sigui possible. Del fet que aquesta taula de diàleg tiri endavant o no en pot dependre en bona part que aquesta ambició s'acompleixi o no. De manera que Sánchez hauria de tenir en compte que, sigui qui sigui el successor de Quim Torra, el més probable és que torni a ser un president de la Generalitat independentista. I no hauria d'oblidar les seves pròpies paraules, com ha fet altres vegades. En aquest cas, les referents a les ferides tan fondes que s'han produït en els darrers anys.
Les ferides principals són les següents: u, hi ha nou presos polítics (a més de moltes altres persones que estan sent processades o perseguides judicialment, com ara mateix el major Trapero i l'antiga cúpula dels Mossos); dos, l'1-O la ciutadania va ser apallissada al carrer per la policia enviada pel govern d'Espanya. Aquestes són les dues ferides més greus, que atempten no tan sols contra l'estat de dret i la democràcia, sinó també contra l'honestedat i els principis morals de tota persona condreta. I encara se n'hi ha d'afegir una altra, que potser no té tanta profunditat ètica però sí política i jurídica: el fet que Catalunya sigui un país no regit per l'Estatut que va votar (i que van sancionar el Parlament i el Congrés), sinó pel que va imposar el Tribunal Constitucional. Aquesta anomalia és l'origen de tot el Procés, i s'hauria de recordar als qui s'entesten encara a remenar el 6 i 7 de setembre de 2017 (i recordar també que el mateix Constitucional va reconèixer com a conforme a dret la modificació del reglament del Parlament que va fer possible aquell ple, que per tant va ser legal).
L'intent anterior de posar en marxa aquest diàleg es va veure avortat quan el PSOE es va aixecar de la taula, atemorit per la foto de la triple extrema dreta a la Plaza Colón. Si Sánchez vol saber què ha de fer perquè la taula de diàleg tiri endavant, pot fixar-se en Angela Merkel i en la lliçó de fermesa davant de l'extrema dreta que acaba de donar, fins i tot a costa dels interessos del seu partit, en forçar la dimissió del president de Turíngia (de la CDU) per haver acceptat els vots de la ultradreta. El PSOE ha d'aprendre a no viure pendent, i encara menys encongit, per les amenaces i els crits d'odi i ràbia de PP, Ciutadans i Vox.
