Gallecs, bascos, etc.

El tipus de lideratge que exerceix Núñez Feijóo a Galícia té similituds amb el que va sostenir durant dotze anys (del 1983 al 1995) Gabriel Cañellas, primer president autonòmic de les Illes Balears. Feijóo encara la que ja serà la seva quarta legislatura. Cañellas va aguantar tres legislatures al poder, i segurament hi hauria estat més temps si un José María Aznar acabat d'arribar a la Moncloa no hagués considerat necessari donar exemple fent-lo caure per un afer de corrupció (el cas Túnel de Sóller) que avui en dia fa riure, sobretot comparat amb les monstruoses operacions corruptes que es van perpetrar durant els mandats del mateix Aznar.

La recepta de Cañellas contenia bona part dels mateixos ingredients que la de Feijóo: solidesa, previsibilitat, moderació. Com a mínim en aparença, esclar. I molt important: una capa de nacionalisme de baixa intensitat, o d'autonomisme o de regionalisme, com se'n vulgui dir. Un tipus d'arrelament al territori que en cap moment qüestiona una espanyolitat formal i administrativa que té en Madrid una capital llunyana i difusa, de la qual s'espera que recapti però que no s'immisceixi gaire, o gens, en els afers locals (amb la diferència que, a Balears, la recaptació inclou un dèficit fiscal que no ha fet més que agreujar-se amb els anys). Un tipus de lideratge autocentrat (“Galizia, Galizia, Galizia”, repetia Feijóo durant la campanya) que es basa a posar el sostre de la pròpia ambició en el govern propi i no en hipotètics salts a Madrid, com a ministre o com el que sigui: Cañellas no volia ser ministre, com Feijóo no va voler entrar en la cursa successòria després de la caiguda de Rajoy. I una relació no dolenta amb la llengua i la cultura pròpies: Feijóo sol expressar-se sempre en gallec, i durant el primer mandat de Cañellas es va aprovar la llei de normalització lingüística. Des de l'òptica socialista, l'actual lideratge de Francina Armengol sembla cercar també una recepta per a la permanència basada en ingredients semblants.

El PNB, mentrestant, es manté com el partit que Euskadi vol, a condició que segueixi fent les coses com sempre les ha fetes. Han aconseguit com ningú el vell objectiu de la burgesia catalana, assolit ocasionalment per Jordi Pujol: manar a casa i influir decisivament a Madrid, a canvi de suculentes recompenses fiscals i financeres. Tot indica que a aquesta altra recepta li queda corda per a molta estona, i fa pensar que, dins l'olla de grills de l'espai postconvergent, i encara que ho dissimulin, molts deuen sentir nostàlgia de quan ells eren capaços de fer aquestes coses. I a la vista dels resultats obtinguts (Feijóo triomfa perquè no es presenta com un home de partit, com Cañellas es va mostrar sempre indiferent a les sigles d'Aliança Popular, Coalició Popular i Partit Popular), també el PP hauria de sentir nostàlgia de quan se'l considerava el partit alfa de la política espanyola. Paradoxes d'un Estat capaç de qualsevol cosa abans que reconèixer la seva realitat plurilingüística i plurinacional.