Gràcies, però no serà així, 'Le Monde'

“La fortune secrète de Juan Carlos fait trembler la monarchie espagnole”, deia un titular del diari Le Monde del passat cap de setmana. I després del titular seguia un article extens, signat per la periodista Sandrine Morel, que es feia ressò de la repercussió internacional que han tingut les revelacions publicades pel diari suís La Tribune de Genève el passat dia 4, sobre els 100 milions d’euros que el rei emèrit hauria cobrat de la dictadura d’Aràbia Saudita pel seus serveis com a mitjancer per construir l’AVE o pel que convingui. Es lloga rei, nuestro mejor embajador, com encara l’anomenen alguns, a preus no precisament mòdics. A l’autora de l’article de Le Monde això la feia arribar a la conclusió que tot plegat podia tenir conseqüències polítiques i institucionals importants, especialment per a Felip VI i l’actual Casa Reial.

Li diríem a Sandrine Morel i al consell de redacció de Le Monde que la seva confiança en la democràcia i en la separació de poders, i en valors republicans com la preservació de la credibilitat de les institucions, és gratificant i fins i tot emocionant de veure, però que no són d’aplicació a l’estat espanyol. El PSOE, el PP i Vox ja han tombat la comissió d'investigació al Congrés sobre Joan Carles I. I encara que una comissió amb aquest contingut hagués pogut tirar endavant, el seu rol hauria estat únicament decoratiu. Ja sabem que el cap de l’Estat està blindat, fortificat i cuirassat per la Constitució, no tan sols per l’article que consagra la seva figura com a inviolable i no subjecte a responsabilitat, i per la reforma legal de 2014 que li atorgava l'aforament després de l'abdicació. També ho està pels que converteixen en virtualment impossible una reforma constitucional que fos suficient per poder posar el rei, i especialment els seus actes durant l'exercici del càrrec, sota l’escrutini dels poders democràtics.

Fins i tot en cas que una reforma d’aquesta naturalesa prosperés i el rei (imaginem-ho) acabés havent de respondre davant de la justícia, és necessari haver vist actuar la justícia espanyola en el seu dia a dia per fer-se càrrec de quin grau de servilisme pot arribar a assolir, en un país on el Tribunal Suprem reverteix una sonada sentència seva sobre hipoteques en menys de vint-i-quatre hores, o en què els senadors del partit conservador presumeixen de controlar la sala segona d’aquest tribunal “per darrere”, només a condició de col·locar-hi un magistrat afí (el magistrat que s’encarrega de ser implacable, això sí, amb independentistes i altra gent de mal viure). El mateix partit conservador dins el qual abunden (és només l’exemple més recent) els dirigents que admeten haver-se embutxacat 3,4 milions d’euros aprofitant una visita papal, perquè amb aquesta confessió obtenen un pacte amb la Fiscalia que previsiblement els reportarà beneficis en la pena que se’ls imposi, etc.

No, a la Casa Reial espanyola no li passarà res. Però la fe de Le Monde en la idea, tan francesa, que una justícia republicana persegueixi reis corruptes resulta commovedora.