Un gran malestar

ERC sosté que s'avança cap a la independència amb la gestió d'un “mentrestant”, entre el moment present i la proclamació de la República, que comporta la negociació i el pacte amb l'estat espanyol i el seu govern. Per la seva banda, Junts per Catalunya afirma que la independència serà el fruit de la confrontació (“confrontació intel·ligent”, segons la denominació de Puigdemont) amb Espanya, i de dur l'estat espanyol cap a una situació en què quedi demostrada la seva inviabilitat democràtica. Les dues coses són falses: l'experiència dels darrers deu anys ens permet saber que ni per un camí ni per l'altre s'arriba a la independència de Catalunya respecte d'Espanya. No, com a mínim, amb l'actual correlació de forces entre independentisme i unionisme, i encara menys amb l'independentisme no tan sols dividit, sinó enfrontat internament de manera més que agra. I encara menys quan la Unió Europea no deixarà de donar suport als estats que la formen i, per tant, a la seva integritat territorial.

Tot això vol dir que la independència és impossible? No, en absolut, però sí que és poc honest presentar-la com un objectiu que es pot assolir seguint les actuals estratègies dels partits independentistes, per molt que les confrontin. Tot moviment polític, i encara més un que es proposa un objectiu difícil, hauria d'aspirar a generar una cosa, i és il·lusió. L'independentisme en va generar molta, l'any 2017 i els anteriors, perquè va aconseguir unir el seu anhel —la separació d'Espanya— amb la reivindicació dels drets civils i les llibertats ciutadanes. Sota el paraigua de l'independentisme es va aglutinar un moviment de ciutadans que volien, com se solia dir aleshores, més democràcia. Es tractava de fer costat a un projecte que proposava aprofundir en la democràcia, seguir l'exemple dels països més avançats democràticament, enfront d'un estat, l'espanyol, que havia agafat el camí de la involució democràtica.

Després del 2017, l'estat espanyol ha desplegat una repressió ferotge i l'independentisme ha tingut al Parlament una majoria absoluta amb la qual ha dut endavant, a empentes i rodolons, una legislatura buida i erma. La il·lusió s'ha esbravat i, en el seu lloc, allò que s'ofereix és un espectacle d'agressivitat, suspicàcia i mirada curta que no tan sols domina per complet la relació entre els dos partits que han estat socis de govern, sinó també amb els comuns i els socialistes. Es confon la mobilització amb la brega constant no tan sols de polítics, sinó també de particulars que es diuen el nom del porc a Twitter, pel fet de ser d'un bàndol o de l'altre. Predomina el malestar, un malestar entravessat i sovint arrogant i miop, que du els partits independentistes al cul-de-sac de no tenir res a dir, res a oferir, a aquells ciutadans que no són independentistes. S'adrecen als convençuts, i encara perquè es barallin. Se situen així just on els vol el nacionalisme espanyol, i el que és pitjor: deixen de banda, precisament, el bé comú, que hauria de ser la primera preocupació de qui vol construir una República.