Hauríem de ser capaços de no matar(-nos)

“Tots els mamífers d'aquest planeta desenvolupen instintivament un lògic equilibri amb l'hàbitat natural que els envolta, però vostès, els humans, no fan això. Es traslladen a una zona i es multipliquen, i segueixen multiplicant-se fins que tots els recursos naturals s'esgoten. Així, l'única manera de sobreviure és estendre's cap a una altra zona. Existeix un altre organisme en aquest planeta que segueix el mateix patró, sap quin és? Un virus. Els humans són una malaltia”.

Són les paraules de l'Agent Smith (Hugo Weaving) al film 'Matrix', que els dirigents de Ciutadans han citat fins a l'extenuació a pesar de no tenir cap possibilitat d'entendre'l, com els succeeix també amb el Quixot. Esclar que l'Agent Smith era un dels malvats de la funció i que feia aquest discurs per justificar els seus plans malignes d'esborrar la humanitat de la faç de la Terra. Però es feia difícil no pensar-hi en llegir la que sens dubte ha estat la notícia més important de la setmana, que una vegada més no venia generada per la política, sinó pel coneixement. A saber: més d'un milió d'espècies animals i vegetals estan en perill d'extinció (en molts casos, imminent) a causa de l'acció de l'ésser humà. És la conclusió principal d'un important estudi sobre la biodiversitat de la Terra elaborat per la Plataforma Intergovernamental sobre Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (IPBES), creada per l'ONU i que compta amb la cooperació de desenes de científics independents d'arreu del món.

Davant d'una informació com aquesta, és fàcil agafar-se als plantejaments del dolent de Matrix i coincidir amb la idea que l'espècie humana és la perdició d'aquest planeta. De motius no en falten: des de la Revolució Industrial, i sobretot des del segle XX, els humans hem caigut en l'arrogància suprema de creure que som més poderosos que la naturalesa i que podem competir-hi, fins i tot que tenim el deure de fer-ho. És una competició absolutament nècia, perquè la naturalesa no la tenim al davant, contra nosaltres, sinó que nosaltres hi som a dins. Competir contra la naturalesa causant l'extermini d'espècies en massa equival a treballar per la nostra pròpia autodestrucció. Però és que l'autodestrucció no és cap pulsió aliena a l'ésser humà: ben al contrari, li és inherent i pot manifestar-se de manera tant individual com col·lectiva. Per aturar qualsevol comportament autodestructiu, hi ha dues passes imprescindibles: la primera, reconèixer que aquest comportament s'està produint. I la segona, esforçar-se a canviar totalment d'hàbits per corregir-lo.

De moment estem encara en la fase de negació, i no a càrrec de qualsevol, sinó de líders mundials com els Estats Units o la Xina. Òbviament no trobarem la solució a un problema d'aquesta envergadura en un article, però sí que tenim dret a afirmar que, de la mateixa manera que els humans som capaços de ser un virus, també ho som de ser-ne l'antídot. Els avenços que fem en l'erradicació de malalties i en la millora de l'esperança de vida i la seva qualitat així ho demostren. I pel que fa als hàbits, a més de les emissions de CO2 de les indústries i els països més contaminants, hi ha tot per fer encara pel que fa a la transició energètica i la mobilitat. En especial, l'automoció i l'aviació tal com les entenem actualment haurien d'estar condemnades a transformar-se de dalt a baix, i més aviat que tard. Existeix una alternativa, però no compta perquè és massa macabra.