Una història de violència
EscriptorÉs ben possible que els dirigents europeus considerin acomplert el seu deure en el conflicte entre Catalunya i Espanya amb la certesa (encara que no es formuli de manera explícita) d’haver evitat que hi hagi hagut morts, a causa de la mateixa condició d’Espanya com a estat membre de la Unió Europea. Dit d’una altra manera: per molt que els catalans es lamentin i no ho sàpiguen veure ni encara menys agrair, haurien d’estar satisfets que el fet de pertànyer a Europa hagi impedit a l’estat espanyol exercir una repressió encara més dura que la que s’ha exercit, i que possiblement podria haver arribat fins a les conseqüències més extremes. Mirat així no els faltaria una part de raó, però tanmateix la implicació de la UE en aquest assumpte seguiria sent insuficient.
No és acceptable que el ministre de l’Interior d’un estat membre comparegui davant del Parlament del seu país i expliqui que s’ha gastat 87 milions d’euros enviant la policia a apallissar els ciutadans enmig del carrer, quan estaven exercint pacíficament el seu dret al vot. Encara que fos en un referèndum il·legal, segons el TC. Ni aquesta il·legalitat ni cap altra de les circumstàncies o característiques que van concórrer a l’1-O justificaven de cap manera un ús de la força d’aquesta envergadura, ni la dilapidació igualment descomunal de diner públic per dur-lo a terme. Esclar que el ministre en qüestió, Zoido, intenta justificar-ho apel·lant a l’existència del que ell anomena “accions de rebel·lió amb violència directa”. El fet, però, és que aquesta violència no es va produir mai. Ho sabem tots i ho saben el ministre Zoido i el seu govern, que menteixen en aquesta qüestió al més pur estil dels règims autoritaris de Turquia o de la seva tan blasmada Veneçuela. I ho saben, o ho haurien de saber, els dirigents europeus: si no n’estan segurs, només han de consultar els mitjans de comunicació dels seus països.
L’estat espanyol feia anys que esperava amb candeletes que hi hagués violència en el procés català, i com que no n’hi ha hagut, han decidit exercir ells mateixos la violència i a continuació carregar-ne la culpa a l’adversari. Però, per molt que hi insisteixin, no aconsegueixen confondre a ningú. Si hi ha hagut una constant en la història d’Europa, aquesta ha estat la violència. També en la d’Espanya, que fa quatre dies encara tenia ETA en actiu, i en fa quatre més va tenir una guerra civil. Vull dir que tots sabem què és violència i què no ho és. En el seu llarg intent d’autoexcusar-se, el ministre Zoido només va poder retreure un cotxe de policia fet malbé durant les concentracions del 20 i el 21 de setembre. Un cotxe de policia malmenat després de set anys de mobilitzacions massives al carrer, i amb la ciutat assetjada per dos vaixells al port carregats amb milers de policies, no és cap episodi de violència sinó una anècdota insignificant. 87 milions d’euros en garrotades contra la gent per un cotxe fet malbé sembla una mica excessiu, fins i tot per a aquesta UE que no hi vol veure ni escoltar.
