‘Il miglior fabbro?’ Fabra

EscriptorPosats a llegir diccionaris, reconec que em divertesc més amb els que esmenta Jordi Llavina al seu article -el Diccionari català-valencià-balear de mossèn Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll (el que tots coneixem com “l’Alcover-Moll”, fins al punt que més d’un estudiant s’ha pensat que li parlaven d’un sol senyor que es deia Alcover-Moll) i amb les dues titàniques meravelles que ens va regalar Joan Coromines, el Diccionari etimològic i complementari i l’ Onomasticon Cataloniae - que amb el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra. Les obres d’Alcover-Moll i de Coromines són, per dir-ho així, més literàries, més creatives, més properes a l’esperit lleugerament àcrata del també inesgotable Dictionary of the English language de Samuel Johnson. Però això és així només per un motiu, i no és que Fabra no fos també creatiu, sinó que era, sobretot, un obsés de l’eficàcia. I ho va ser tant, d’eficaç, que amb el seu diccionari i la seva gramàtica va aconseguir un prodigi: assegurar la pervivència i la salut d’una llengua que, en el moment en què ell va començar a treballar-hi, estava molt més a prop de la desaparició que de la continuïtat. I va ser tan eficaç que va aconseguir també el que subratlla el doctor Veny, amb qui en Llavina i jo tenim l’honor de compartir pàgines avui: una llengua vàlida i útil per a tots els seus usuaris, siguin de la geografia i de l’origen que siguin. Una llengua, com diu Veny, que és flexible (això és, que s’adapta i ofereix solucions a tothom) però que no perd mai de vista la seva unitat, amenaçada en temps de Fabra i encara avui per brutes i baixes politiqueries en què ara no perdrem el temps.

Per posar un exemple gruixut del que vull dir, apuntaré al cas de la literatura. Sense Fabra, la literatura catalana moderna senzillament no existiria. Ni com la coneixem ni de cap altra manera: ras i curt no existiria, i prou. Abans de la normativa fabriana, la literatura catalana encara havia estat capaç de produir colossos com Verdaguer, Maragall, Costa i Llobera o Alcover, és cert. Però no hauria resistit gaire més temps així: més d’hora que tard s’hauria disgregat en un galimaties de models i contramodels que haurien fet inviable la construcció d’una literatura del segle XX que fos reconeixible com a tal. Amb el seu diccionari i la seva gramàtica, Fabra va establir el català que ha servit perquè fessin les seves obres Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga, Joan Sales i Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater i Blai Bonet, Joan Vinyoli, Joan Fuster i Maria-Mercè Marçal, Josep Carner, Salvador Espriu i Joan Brossa. Ha estat el català que ha servit per expressar-se a escriptors radicalment diferents i d’estètiques sovint oposades, i és el català que ens serveix avui i ens servirà molt de temps, amb les reformes puntuals que la Secció Filològica de l’IEC consideri oportunes, als que bé o malament seguim i seguirem fent literatura en aquesta llengua. Mestre Pompeu: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, tots els escriptors en català us estem per sempre agraïts.