Illa, pebre de cirereta

Qui ho havia de dir, que un personatge en principi tan poc estimulant (tan distant, tan fred, tan d'aparell de partit, tan gris, tan avorrit) com el Salvador Illa que oficiava com a secretari general del PSC s'acabaria convertint en un ministre amb èxit i projecció, i finalment —o simultàniament, més ben dit— en la campanada de la campanya de les eleccions catalanes, desbancant ni més ni menys que Miquel Iceta com a candidat a la presidència de la Generalitat. Políticament, Salvador Illa tindrà motius per estar-li agraït a la pandèmia, que l'ha transformat de l'insuls tecnòcrata de partit a candidat sorpresa d'unes eleccions carregades d'ombres. De pebre verd i insípid a coent pebre de cirereta (o cirereta, o pebre coent, o vitxera: capsicus frutescens). Illa ha passat pel taller de reciclatge de Pedro Sánchez, el signant d'un manual de supervivència, sempre partidari del principi segons el qual en política tot s'aprofita: fins i tot un ministre de Sanitat —un dels ministeris que en principi tenen menys contingut— vingut a més a causa d'una sobreexposició mediàtica causada per una emergència sanitària.

D'altres principis, bé, queden en segon terme, o entrampats dins contradiccions notòries. Per exemple, que el ministre que hauria d'estar concentrat en la campanya de vacunació, i en un mes de gener que els metges i els científics avisen que serà dur pel que fa als efectes de la malaltia, estigui de campanya electoral —encara que sigui en format pandèmic—, és molt poc presentable. Que, ni tan sols 24 hores abans, el mateix ministre declarés als mitjans que ell no seria candidat a les eleccions catalanes i que ho seria Miquel Iceta perquè era la persona més adequada, és d'un cinisme només comparable al que pot arribar a gastar Miquel Iceta. Que Pedro Sánchez en persona, i també alguns dels membres més rellevants del seu executiu, com el ministre Ábalos o la vicepresidenta Calvo, defensin el diàleg amb l'independentisme català i a la vegada posin com a candidat a la presidència de la Generalitat un espanyolista rocós com Illa, molt més dur en aquest aspecte que Iceta, és un altre d'aquests salts amb tirabuixó amb què els socialistes intenten fer al mateix temps una cosa i la cosa contrària. La taula de diàleg sobre Catalunya, al febrer farà un any que es va reunir per primera i única vegada. De la suposada vida pròpia del PSC respecte al PSOE, segurament no cal ni dir-ne res. Finalment, és curiosa la fixació dels socialistes per mirar de recuperar votants de Ciutadans que suposadament havien estat seus: el vot de Ciutadans va, en la seva gran majoria, cap a Vox o cap al PP, on ja hi és Lorena Roldán defensant, com ha dit ella mateixa, els mateixos valors de sempre. Són valors compartits per Salvador Illa i, en general, per una quantitat important de les figures públiques produïdes pels partits polítics. Quins valors són aquests? Com a pista, podem dir que entre ells no hem de comptar-hi el bé comú. De cap a cap d'any, la mediocritat és idèntica a ella mateixa.