Joan Montserrat Parets

Dissabte passat l'Ajuntament de Llucmajor, que és el meu poble, va tenir la iniciativa de declarar Joan Montserrat Parets fill il·lustre de la vila, tal com n'informava Miquel Barceló a l'ARA Balears. Joan Montserrat Parets va ser assassinat pels feixistes, juntament amb el seu germà Miquel, el 4 de gener del 1937, al cementiri de Porreres. Havia nascut l'any 1889 i havia estat un dels grans difusors i ideòlegs del moviment obrer a Mallorca, a més d'un mestre que va dedicar tots els seus esforços a la lluita contra l'analfabetisme. Ensenyava a qui volgués, sense cobrar, en horari diürn i nocturn, i va treballar de manera incansable per l'accés de les classes populars a l'educació –que ell defensava com el principal fonament d'una societat de ciutadans lliures, pròspers i decents– i a la sanitat públiques. També va ser el primer regidor socialista del seu poble, i va promoure programes d'ajuda a les persones i famílies necessitades, i va fundar una cooperativa elèctrica, Helios, que va arribar a comptar amb 1.120 associats. En ser proposat com a candidat al Tribunal de Garanties Constitucionals ho va refusar, per no haver de traslladar-se a Madrid i poder seguir fent feina per Llucmajor i per Mallorca.

A banda de la il·lusió que ens pugui fer a alguns per la proximitat, la reparació de la memòria de Joan Montserrat Parets i del seu germà és encara més important en la mesura que es produeixi juntament amb la de tants altres homes i dones que van ser perseguits, tancats, humiliats, torturats o directament executats per la barbàrie feixista. Durant la Guerra Civil, òbviament, però també durant la infame dictadura franquista. A Llucmajor, i a les Balears, la guerra no va consistir tant en combats bèl·lics com en una sagnia sorda i atroç d'assassinats, comesos sota l'empara o l'excusa de la guerra pels pitjors elements de la societat, que de passada es van enriquir saquejant les propietats de les seves víctimes. Que tot això vagi sortint a la llum, ni que sigui ara que s'han complert vuitanta anys del final d'aquella guerra (va acabar mai de debò?), no tan sols és just sinó que és imprescindible. Les conseqüències de no fer-ho són que els criminals d'aleshores tinguin ara partits amb aspiracions de govern que no tan sols els defensen i enalteixen, sinó que desitgen una involució cap a l'ordre social corrupte i despòtic que va sorgir d'aquells crims.

Les polítiques anomenades de memòria històrica que s'han dut a terme a les Balears i a Catalunya en els darrers anys són clarament positives, però només representen un inici en comparació amb tota la feina que queda encara per fer. Qui digui que ja s'ha escrit massa sobre la guerra va completament equivocat. Queda molt per escriure, molt per contar, molt per conversar i molt per pensar. Molts i moltes Joans Montserrat Parets per reivindicar. La continuïtat i la persistència en aquestes polítiques no té tan sols un evident contingut simbòlic, sinó sobretot un valor social i civil que no pot ser negligit ni relegat per més temps.